La Portada d'El Matí de Catalunya Ràdio

Parlar d'inflació és parlar de desigualtat, convivència i democràcia

3
Es llegeix en minuts
Parlar d'inflació és parlar de desigualtat, convivència i democràcia

Jordi Otix / EPC

Els tractors i la pagesia van tornar ahir a prendre el centre de Barcelona. Uns 200 vehicles, convocats per Unió de Pagesos i Asaja, van col·lapsar la Via Laietana i algunes de les principals artèries de la ciutat. El missatge era clar: al camp, els números ja no surten.Els costos de producció s’han disparat més d’un 30%. I quan produir costa cada vegada més, el marge per sobreviure s’estreny fins a desaparèixer.

Però el problema no s’acaba al camp.Ahir vam saber les dades definitives de l’IPC del setembre: La inflació s’ha enfilat fins al 4,5% a Catalunya i al 4,9% al conjunt de l’Estat. Sis dècimes més que a l’agost. Al darrere hi torna a haver els carburants, que ens recorden perillosament l’escenari del 2022. El govern espanyol ha renovat la rebaixa de vint cèntims per litre de combustible, uina mesura que pot alleujar la factura, però que evidencia la dificultat de contenir una escalada de preus amb causes globals i conseqüències molt locals.

Perquè la inflació comença a la benzina, però no s’hi queda. El gasoil mou els tractors, però també els camions que transporten els aliments fins als supermercats. Quan puja l’energia, s’encareix tota la cadena, i això passa mentre els salaris no creixen al mateix ritme que els preus i l’habitatge s’endú una part desproporcionada dels ingressos.

Per a moltes famílies, omplir la nevera, pagar el lloguer i arribar a final de mes s’ha convertit en un exercici d’equilibris. No és només que tot sigui més car. És que cada vegada costa més viure.Però hi ha una conseqüència de la inflació que va molt més enllà de l’economia: quan la gent sent que perd el control de la seva vida, quan treballar ja no garanteix arribar a final de mes… és quan es deteriora la confiança en la democràcia, i aquest és el terreny on poden créixer els populismes i els feixismes.

Les crisis econòmiques no porten inevitablement a l’autoritarisme. Però el malestar, la inseguretat i la frustració poden alimentar els discursos que assenyalen culpables, prometen solucions fàcils i reclamen un líder fort que hi posi ordre. I aquí és on cal mirar cap a Donald Trump: els aranzels, les amenaces comercials i els conflictes geopolítics poden encarir productes, generar incertesa i alimentar la tensió social.

Trump provoca guerres o imposa aranzels amb l’objectiu deliberat de generar caos. Perquè sap que pot treure rèdit polític d’una societat cada vegada més insegura. Perquè el caos pot ser un problema per a la majoria i una oportunitat per a qui s’alimenta de la por.

Quan la vida es fa més difícil, quan creix la frustració i quan augmenta la desconfiança, guanyen espai els discursos que prometen solucions fàcils a conflictes complexos, que busquen enemics i que presenten la democràcia com un obstacle. Ho hem vist abans. I no hauríem de menystenir-ho.

Notícies relacionades

Per això parlar d’inflació no és parlar només de preus. És parlar de desigualtat, de convivència i de democràcia. Els tractors d’ahir són el símptoma d’una crisi que va molt més enllà del camp. Una factura que acaba arribant a totes les cases, però que no tothom pot pagar igual. I hi ha una altra factura, encara més perillosa: la que paguem quan la por substitueix l’esperança i la promesa d’ordre ens fa oblidar el valor de la llibertat.

Perquè la inflació pot buidar les butxaques. I la por, ben aprofitada políticament, pot acabar afeblint la democràcia. Per això més que mai cal reivindicar la confiança. I fer de la política una eina útil però també un terreny on abocar-hi il·lusions i esperances. Ara més que mai, cal política en majúscules per frenar la desigualtat. Per fer el món més just. I per no fer del problema una manera permanent de viure.

Temes:

Inflació