La màquina burocràtica

2
Es llegeix en minuts
La màquina burocràtica

Tennessee Department of Correction / Zuma Press /

La perversitat més menyspreable de la pena de mort no és només que sigui un càstig irrevocable i definitiu, implantat i executat per l’Estat, és a dir, per una entelèquia de la qual tots formem part, vulguem o no. La perversitat més atroç de la pena de mort és que és perfectament previsible. De fet, és clar, és una conseqüència de la intervenció estatal. Com a mecanisme que exerceix un poder coercitiu i sancionador, ha de fixar uns límits burocràtics, un entorn prefixat. La burocràcia és l’essència moderna d’aquesta vilesa que, en altres èpoques, abans de Cesare Beccaria i de la seva revolucionària Dels delictes i de les penes a mitjan segle XVIII, es regia per una arbitrarietat sense control i per una crueltat deliberada i gratuïta.

Beccaria, contrari a la pena de mort perquè, a parer seu, era inútil, i perquè cap ciutadà pot cedir a l’Estat el dret de treure-li la vida en el marc del contracte social, argumentava, a més a més, que "la mort d’un home per part de l’Estat és un espectacle que embruteix la comunitat i debilita el respecte per la vida humana, en lloc d’enfortir-lo". No cal insistir que, tot i que les tesis de Beccaria van ajudar a humanitzar el dret penal, la constitució dels nous estats nació, la consolidació de la màquina burocràtica, des d’aleshores basada en la llei, no solament no van rebutjar la pena capital, sinó que també la van convertir en un element decisiu de la prevalença de la llei per damunt de les consideracions morals.

Notícies relacionades

Com escriu la filòsofa Íngrid Guardiola a La servitud dels protocols, el protocol "és una pauta per administrar el comportament públic". A diferència dels rituals, un seguit de referències culturals "amb una dimensió simbòlica", el protocol "no té relat […], es crea per convertir l’administració en un òrgan eficient". La pena de mort, doncs, és una de les expressions d’aquesta eficiència estatal. Conté, en essència, una abominació ontològica. No sabem quan morirem, però la pena de mort exigeix justament el contrari: una data i una hora. I la circumstància, que no és una qüestió sobrera, sinó essencial, ve acompanyada de detalls macabres i necessaris per a l’operació, com ara les substàncies injectades, les hores prèvies, la dilatació dels moments…

El que ha passat a l’estat de Tennessee, aquesta dona, Christa Pike, que no ha mort tot i les dues dosis de pentobarbital, que ha "ressuscitat" a l’hospital i que ja torna a ser a la presó, és l’epifonema d’un poema sinistre, el resum tràgic de la vilesa de la pena. Encara queda saber com acabarà tot i si, d’altra banda, serà veritat que el 3 de desembre l’exèrcit nord-americà retransmetrà en directe l’afusellament d’un altre reu condemnat a mort. Les execucions públiques no són una pràctica medieval, com algú ha dit. El 1939, a Versalles, un home va ser guillotinat, mentre un sarau popular ho celebrava. No fa tant de temps. I no va ser fins fa quatre dies, el 2018, que l’Església catòlica va admetre en un document oficial que "la pena de mort és inadmissible". És una abjecció immunda, una crueltat intolerable.