La Portada d'El Matí de Catalunya Ràdio

El sistema de pensions o el que ens separa dels animals

2
Es llegeix en minuts
El sistema de pensions o el que ens separa dels animals

Eduardo Parra - Europa Press - Archivo

Diu la història que un alumne va preguntar a l’antropòloga Margaret Mead quin era el primer signe de civilització humana. L’alumne s’esperava que la resposta fos alguna eina de caça, o una pintura rupestre. Però ella va respondre que el primer senyal de civilització era una cosa molt diferent: un os d'una cama que s'havia trencat i s'havia curat, trobat en una expedició arqueològica. Perquè en el regne animal, si et trenques una cama, mors: no pots fugir del perill, no et pots valdre per tu mateix.

Però aquell os curat demostrava un element profundament humà: que algú es va aturar per cuidar el ferit fins que va poder caminar. Això és, exactament, viure en societat. Un pacte no escrit de solidaritat, i que avui en dia es concreta amb les polítiques públiques. Com per exemple: el sistema públic de pensions.

Les pensions són el cor de l'estat del benestar, un règim que resol un problema universal a la història. Com garantir que, qui ja no pot treballar, tingui una vida digna. Complir aquesta promesa, evidentment, té un preu, costa diners. I precisament per això, sempre hi ha hagut profetes del desastre anunciant-ne la fallida.

Però les dades actuals desmunten el catastrofisme: avui tenim 2,1 treballadors afiliats per pagar cada pensionista. El sistema, ara mateix, aguanta bé. L'economista Montserrat Guillén ho definia la setmana passada als micròfons d'"El matí de Catalunya Ràdio": "Les pensions és com un dipòsit d'aigua en la que va entrant aigua però sempre està sortint, i si en surt més de la que entra, es va buidant el dipòsit. Respecte els últims 10 anys estem en un bon moment perquè hi ha molts cotitzants, per tant en aquests moments no hem de patir". 

 Ahir, 12 d'octubre, va ser una jornada plena de suposat patriotisme, amb epressions que anaven des de les habituals fins a l’exaltació oberta del feixisme. Ho vam veure, per exemple, a la manifestació al passeig de Gràcia. Però el veritable patriotisme no es mesura amb banderes, sinó amb impostos. Per pagar les pensions, o l’escola pública, per no deixar ningú enrere.

I en canvi… No deixa de ser curiós que les proclames més patriòtiques sovint acompanyin discursos contra l’estat del benestar. Els reptes hi són, des del demogràfic fins a la jubilació de la generació del baby-boom. Està clar que hem de plantejar reformes graduals per fer el model més sostenible. Però Vox va mes enllà. Titlla la solidaritat d’insostenible, i no. La base pública és innegociable.

Notícies relacionades

Les reformes no poden ser una excusa per introduir fórmules que xoquen amb la nostra societat del benestar. Trencar la caixa de les pensions per fer-ne petites guardioles privades no salvarà ningú. Si un os curat va ser el primer signe de civilització humana, ara hem de protegir les pensions. Perquè no ens podem permetre anar enrere, tornar-nos uns animals.

Som una societat civilitzada perquè cuidem, i en aquest cas perquè paguem impostos per una vida digna de les nostres persones grans.

Temes:

Pensions