Vida quotidiana
Somriures al metro
No he sigut mai ambiciós a l’hora de buscar experiències emocionants. Pot ser un tret de conformisme o, potser, la necessitat de trobar or en aquelles petites coses a què cantava Serrat. I és possible que tot tingui a veure amb les ganes de (sobre)viure sense l’acceleració ni la mala llet que s’ha (o ens han) colat en les nostres vides. Sigui el que sigui, a mi em va bé. L’altre matí, al metro, un home va contorsionar el cos amb una agilitat inesperada i, en una maniobra digna de pressing-catch, va evitar que jo m’assegués a l’únic seient lliure que quedava en hora punta. Quan es van creuar les nostres mirades, la seva exhibia un aire de triomf, de gol marcat a l’últim minut de la final de la Champions; la meva mirava de dissimular que m’havia vingut al cap l’última cançó d’Hombres G: "Solo es un pobre idiota, se le nota la poca educación. Te mira y se comporta com si fuera Elton John; es gilipollas, no tiene solución".
Però dues estacions després, el vent va girar; primer, amb l’entrada d’un noi que caminava amb dues crosses. Un altre noi que ocupava l’espai reservat a les persones amb limitacions físiques es va aixecar de seguida per deixar-li el lloc. A l’estació següent, quan una dona gran tot just havia travessat les portes, va ser el mateix noi de les crosses (amb un trencament del tendó d’Aquil·les…) qui li va cedir el seient. I llavors una altra passatgera es va aixecar perquè s’assegués ell; una més s’hi va oferir. És a dir, una col·lecció de gestos amables a petita escala. I, tot i que només fos per un instant, tots els que presenciaven l’escena van deixar de mirar compulsivament els mòbils i van canviar la serietat habitual d’aquella hora del matí per somriures francs. I, a més, el conqueridor de seients ja havia baixat. Poques hores després, jo explicava –i lamentava– a la ràdio que havíem començat a tirar-nos pel cap el cadàver d’una octogenària, convertida en un símbol molt a desgrat seu. Hi ha dies fastigosos i hi ha gent menyspreable, però no podran competir mai amb la màgia dels somriures compartits en un vagó de metro.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
