2
Es llegeix en minuts
El problema del coure robat

El problema del coure robat / 5

Els robatoris de coure s’estan convertint en un autèntic problema social, ja que no només afecten l’estructura ferroviària –la més coneguda i la que genera més impacte entre l’opinió pública– sinó una molt variada tipologia d’ubicacions que utilitzen i necessiten el coure per al seu manteniment, des d’edificis en construcció, centres de dades o cablatge telefònic, passant per instal·lacions de recàrrega (les anomenades electrolineres) o granges de plaques solars.

La justificació de la proliferació d’aquest tipus de robatoris es basa en diferents factors. El primer, l’augment progressiu del preu del coure als mercats internacionals, que, en només 5 mesos, s’ha incrementat en un 20,5% fins a arribar als 14.700 dòlars per tona. En segon lloc, i directament lligat al primer factor, la creixent demanda del metall, ja que el coure es caracteritza per ser un singular conductor de l’electricitat, utilitzat, per exemple, en vehicles elèctrics, panells fotovoltaics o centres de dades d’intel·ligència artificial i targetes gràfiques. Si unim aquests dos paràmetres, el fet d’una producció que escasseja i que la Xina està acumulant pràcticament la meitat de les reserves mundials, l’equació és senzilla: a falta d’oferta davant una demanda a l’alça, el reciclatge del producte es converteix en un terreny atractiu per als lladres. I més, si tenim en compte que les accions criminals són difícils de detectar (no només a la xarxa ferroviària, amb 1.200 quilòmetres de vies a Catalunya, sinó en altres infraestructures, sense una protecció específica i total, que sembla com un impossible) i que el coure, a diferència d’altres sostraccions, es pot fondre i reutilitzar-se amb relativa facilitat i sense possibilitat de seguir la seva traçabilitat.

En el cas dels ferrocarrils, les xifres parlen per si soles. Des de començament d’any, Adif, l’empresa que administra la xarxa, ha denunciat 280 robatoris, un 52% més dels comptabilitzats el 2025, el percentatge més alt de la història a Catalunya, comunitat que, al seu torn, concentra gairebé el 40% dels robatoris en el conjunt d’Espanya. Si hi sumem les altres infraestructures esmentades, que tenen poques mesures de seguretat (des d’instal·lacions elèctriques en nous habitatges a la línia telefònica, les plaques solars o les mànegues dels punts de recàrrega per a cotxes elèctrics), les dades indiquen una creixent epidèmia de criminalitat. Sent, la majoria de les vegades, un robatori amb força, però sense violència, o considerat també com un furt, el problema no és tant la quantitat de coure sostret com el nivell d’afectació econòmica del robatori a les empreses o, en el cas dels trens, per als usuaris que pateixen els retards ocasionats per la inutilització de les vies.

Tant el Ministeri de Transports com la Generalitat i els cossos policials advoquen per un enduriment del tipus penal, amb agreujants que permetin augmentar el càstig i que funcionin també com a mesura coercitiva i dissuasòria. El Pla Via dels Mossos pretén controlar els punts crítics de les estructures, per a així, almenys, evitar mals majors i, alhora, incidir en el control de les ferralleries i en la identificació i detenció dels culpables. No hi ha solucions fàcils per lluitar contra la delinqüència però, com recordava EL PERIÓDICO, la seguretat no és un privilegi i les institucions han d’actuar per garantir el bé comú.