Construir
Més oferta, més seguretat
El pequeño socavón que interrumpe la circulación de la R2, la R2Nord y la R11 de Rodalies a la altura de Vallbona /
Improvisar en quatre dies el que es podia haver pensat, fent servir el sentit comú i buscant el consens entre totes les administracions, té conseqüències. Ha tingut vuit anys el govern liderat per l’amortitzat Pedro Sánchez per haver entès que la carestia de l’habitatge només se soluciona aplicant dues coses: facilitar l’augment de l’oferta en totes les dimensions i defensant la seguretat jurídica per a tots els implicats. Això és: combinar la defensa del dret i deure de cobrar de qui posa el seu pis de lloguer amb el de buscar solucions adequades i justes per als casos de vulnerabilitat. Al pas que anàvem, si el segon decret del Govern hagués sigut aprovat, el mercat de lloguer a Espanya només tindria com a potencials inquilins les rendes molt altes o a funcionaris amb nòmines assegurades per a tota la vida.
No cal ser Einstein per traçar les línies magistrals que han d’augmentar l’oferta d’habitatge, sigui per vendre o llogar. Només cal voluntat política per executar i accelerar els processos. La burocràcia no ha de ser obstacle. La nostra classe política, de qualsevol color, producte de la rigidesa dels diferents nivells d’administracions, és formidable a l’hora de conjugar el verb procrastinar. Ja s’han fet tota mena d’observatoris, anàlisis, propostes, mapes, papers de tota mena a la recerca de solucions, totes impecables. D’experts no en falten pas.
Notícies relacionadesÉs urgent posar en marxa una llei de nous usos urbanístics. Des de transformar els baixos i oficines dels edificis en apartaments fins a facilitar la conversió de pisos de grans superfícies i palauets infrautilitzats de propietat pública en habitatges més petits, molt més adequats a la demanda actual. Allà on es pugui, cal permetre elevar els edificis cap amunt. I sí, si cal destruir edificis insolubles a les nostres ciutats per construir-ne d’altres, que es faci ara. Potser fins i tot cal transformar espais verds per construir-hi edificis d’apartaments, siguin habitatge públic o privat. El 10,5% de la superfície del municipi de Madrid (64 km2) són parcs o boscos. Un percentatge que puja al 17% a Barcelona, si hi incloem Collserola. I que em perdonin els senglars i els esquirols si s’ofenen. Als Països Baixos ja van demostrar en el passat que fins i tot es pot guanyar espai al mar per créixer i sobreviure. Que no falti la imaginació.
Si Madrid és l’aspirador de les Castelles –per això la meva constant apel·lació a traslladar la capital d’Espanya a Albacete, Ciudad Real o Palència–, el problema a Catalunya va més enllà: un centralisme demogràfic i econòmic sense quasi parangó a Europa. Un 85% de la població es concentra a cent quilòmetres de ràdio des del centre de la capital catalana. Descentralitzar, potenciar les inversions en zones avui més despoblades, desenvolupar un sistema de transport públic ràpid... En definitiva, prioritzar les decisions a curt termini i elaborar una estratègia a llarg termini que no variï segons qui mani als despatxos públics.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
