L’habitatge i l’energia

I, tanmateix, no hi ha hagut col·lapse, almenys fins ara. El mercat va arribar ben proveït, amb inventaris molt elevats que s’han anat esgotant ràpidament, mentre s’ha alliberat una part important de les reserves estratègiques, que avui ja es troben en mínims des del 1990. L’Aràbia Saudita i els Emirats han activat rutes alternatives que esquiven l’estret. La demanda asiàtica, sobretot xinesa, s’ha contret. La Xina ha evitat que la crisi fos més gran.

L’Iran ja va demostrar, quan Washington va trencar l’acord nuclear, que no cedeix tot i que les seves exportacions es desplomin; les negociacions de llavors van durar 20 mesos. I els últims episodis –atacs a oleoductes saudites, reactivació del front houthi al mar Roig, atacs d’Ucraïna contra refineries russes que han reduït les exportacions de petroli i dièsel de Moscou– apunten que aquesta crisi pot mantenir-se o empitjorar abans de remetre. Sobretot si Trump redueix, com ha amenaçat, les exportacions de dièsel.

Europa no és una espectadora d’aquest episodi: és, amb diferència, el continent més exposat. A diferència del petroli, el gas natural liquat (GNL) no té ruta alternativa a Ormuz. Tampoc el 20-30% del comerç de fertilitzants que proveeixen la meitat del sofre mundial, consum essencial per a l’agricultura. Els preus del gas a Europa s’han disparat gairebé tant com amb la invasió russa d’Ucraïna, i els nostres inventaris, a les portes de l’hivern, estan per sota de la seva mitjana històrica. S’hi suma que el gener del 2027 entra en vigor la prohibició europea d’importar GNL rus: decisió correcta, però que arriba en el pitjor moment si Ormuz no s’aclareix abans.

La factura no es mesura només en punts de PIB o en el preu del barril: arriba directament al cistell de consum. La inflació de l’eurozona va repuntar al setembre al 3,8%, el seu nivell més alt en tres anys, molt per sobre del previst; l’energia explica per si sola prop de la meitat d’aquesta pujada, mentre els aliments frescos s’encarien al 4%. El Banc Central Europeu ja ha apujat tipus dues vegades aquest any, citant de forma explícita el conflicte a l’Orient Mitjà com a font de pressió inflacionista. Per a milions de famílies europees això es tradueix en hipoteques i crèdits més cars just quan també puja la factura del gas i de la compra. La crisi d’Ormuz ha deixat de ser una abstracció geopolítica per convertir-se en una erosió molt concreta del poder adquisitiu, que colpeja amb més força els qui menys marge tenen per absorbir-la.

Europa no pot continuar pensant la seva seguretat energètica com una qüestió de mercat quan en realitat és, abans que res, una qüestió de poder. La crisi del 2022 ja ens va ensenyar que cada sobresalt geopolític accelera, si sabem llegir-ho bé, la nostra pròpia transformació: des d’aleshores, la inversió en electrificació, xarxes i renovables dels importadors creix molt per sobre de la dels exportadors d’hidrocarburs.

Notícies relacionades

Coses que funcionen

Ajudes que es queden a terra

Però Ormuz ha de ser la segona empenta, no la segona improvisació. La pregunta és si, aquesta vegada, sabrem convertir la vulnerabilitat en autonomia estratègica abans que arribi el pròxim tancament d’un estret que no controlem. Però l’equilibri del mercat d’habitatge sí que el podem controlar. És alhora un patrimoni de molts milions de famílies on han invertit els seus estalvis, no només objecte de l’especulacion dels voltors, i alhora un bé bàsic, reconegut com un dret.

Ara toca administrar l’escassetat, però també augmentar l’oferta assequible. I, en això, les administracions no han estat prou previsores. És una qüestió per a un altre dia, ara que el Congrés ha tombat els decrets llei sobre habitatge.