Un episodi (més) dantesc

I només ha tirat endavant les lleis que han sigut iniciativa dels seus socis, rarament del principal partit de la coalició, el PSOE. Aquesta situació pot rebre molts noms sense arribar a qualificar-la de "cop d’Estat", com fan alguns extremistes. Com a mínim hem d’acceptar que denota un hipertacticisme. De fet, si s’ha tornat a aprovar un decret antidesnonaments ha sigut mirant d’aprofitar el xoc emocional que ha provocat el llançament en el pis de Maricarmen, al costat del Retiro de Madrid.

No disposar de majoria estable i mirar d’aprofitar aquest momentum són dues decisions que no depenen de Junts, sinó del president del Govern. Així que és seva la principal responsabilitat en el que ha passat al no voler reconèixer que la legislatura fa temps que és inviable i ara buscar una excusa per fer-ho i mirar de treure rèdit electoral culpant-ne tercers.

El més paradoxal del cas, i el que fa l’espectacle sigui encara més dantesc, és que les solucions al drama de l’habitatge a Espanya són als antípodes del que s’ha intentat. Calen més habitatges, no més restriccions. Calen pactes d’Estat, no votacions pírriques. Calen solucions estables en el temps, no decrets que només siguin vigents durant 48 hores.

Si els decrets no han prosperat, no és només per raons ideològiques, com va esgrimir el president del Govern, sinó pel tipus de solucions que s’han plantejat, pels terminis en què s’han plantejat i per les formes amb què s’han plantejat. I aquí la responsabilitat és de qui té la potestat de la iniciativa legislativa.

Arribats a aquest punt, una part del PSOE i del Govern sembla que empeny el president Sánchez a convocar-nos, ara sí, a les urnes partint d’un fals dilema: la suposada confrontació entre els que no volen cap altra Maricarmen i els insensibles al patiment de les persones vulnerables o de classe mitjana empobrida que es queden sense casa mentre milers de joves tampoc hi poden accedir.

És difícil saber qui pot atorgar credencials en una trinxera o una altra. La mateixa Maricarmen va declarar que la seva situació era culpa de "Pedro Sánchez". En aquests moments, tot indica que, si s’avancessin les eleccions, aniríem a una campanya amb acampades a les places i una vaga general fora del control dels sindicats tradicionals. La història està plena de casos de presidents que van convocar eleccions per perdre-les, però aquest no ha sigut mai l’estil del "resilient" Sánchez.

El quadre és encara més dantesc: un Govern en minoria clamorosa, incapaç d’afrontar els principals problemes del país i presoner de l’agitació social. I convocar unes eleccions seria anar-hi donant per insalvable aquest quadre. Les emocions no són mai bones conselleres de la bona política.