La tribuna
Pis dels pares, lloguer dels fills
L’habitatge no és una guerra entre generacions ni entre propietaris i inquilins, sinó un conflicte entre regulacions econòmiques que busquen afavorir una part o trobar una solució global
La política ha d’actuar, però no amb dos decrets matussers en el redactat, elaborats a rebuf oportunista d’un cas que ha impactat tot el país i sense consensos
Abunden a les xarxes aquests dies d’ebullició d’experts sobtats en el mercat immobiliari escenes de guerra generacional a compte de l’habitatge. Els joves expulsats del mercat per un doble factor (el preu i el poder adquisitiu dels salaris) s’enfronten a la generació dels seus pares i avis amb l’argument que el petit propietari és tan culpable com els anomenats fons voltor. Aquest petit propietari, s’afirma, va comprar regalat un pis als 80 i 90 (quan, pel que sembla, es regalaven els metres quadrats), després va poder comprar-ne un altre (perquè llavors els salaris eren millors) i les hipoteques, molt baixes (perquè els tipus d’interès a 30 anys havien de ser negatius), es paguen avui amb lloguers tan alts que donen beneficis per arrodonir la jubilació. Una pensió, per cert, que és injust que les noves generacions paguin amb els seus sous baixos.
És humana aquesta mirada amb ira de classe i generacional al passat, tant com que les generacions grans considerin que els joves són uns irresponsables, que no volen treballar molt com ells ("a les set hores els cau el boli"); que es gasten els diners en capricis i no estalvien ("que si l’últim iPhone, que si viatjar sense parar"); que són addictes al postureig... És un error enfocar la crisi de l’habitatge a Espanya com un xoc generacional. Tampoc és un xoc de drets (el de la propietat respecte al de l’accés a l’habitatge) ni un problema entre innocents inquilins (o penques que no volen treballar per comprar-se un habitatge) i perversos rendistes (o treballadors que busquen arrodonir la seva pensió amb el fruit del treball de tota la seva vida). És un problema econòmic que esdevé en una greu crisi social. Per tant, és un problema ideològic, amb perdó, en uns temps en què la paraula ideologia sembla carregada de prejudicis negatius.
En un article a EL PERIÓDICO, José María Raya, catedràtic del Tecnocampus-UPF i expert en habitatge, ofereix una recepta plena de sentit comú: "Necessitem habitatges socials perquè l’Estat cobreixi els desallotjaments com el de la Maricarmen sense dependre dels valors socials de cap empresa. Necessitem lleis que facilitin la construcció perquè els preus i lloguers no pugin producte de l’escassetat. I necessitem un mercat de lloguer on tots estiguin segurs. Però això no és un titular fàcil, ràpid, barat i amb rèdit polític".
No, no ho és. És un compendi de decisions polítiques. En els 80 i 90 que alguns mitifiquen per atacar els qui van créixer i van prosperar llavors, es deia que Espanya era un país de compradors en què, comparat amb Europa, amb prou feines es llogava. El motiu era que el marc legal imperant entre 1964 i 1985 (congelació de lloguers i pròrroga forçosa de contractes) va liquidar el mercat de lloguer. És bastant simple: sense propietaris que posin els seus pisos a llogar, no hi ha lloguers.
La conseqüència d’un país d’aspirants a propietaris, on el mantra era "per pagar un lloguer prefereixo pagar una hipoteca perquè el pis acabarà sent meu" (amb hipoteques al 7, al 8, al 9%), és coneguda: es va construir com si no hi hagués un demà, es va transformar el teixit urbà, es van arrasar espais naturals, es van fer fortunes, es va corrompre el poder polític (amo de la clau de la requalificació) i es va crear una bombolla immobiliària que va esclatar el 2008. El mercat del lloguer no va reaparèixer fins que comprar va deixar de ser una opció. Avui és el Sindicat d’Inquilines, però abans va ser la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. D’un a l’altre hi ha el camí traçat.
És la ideologia i per tant la política, la que ha d’actuar, però no amb dos decrets matussers en el redactat, elaborats darrere d’un cas brutal que ha impactat tot el país i sense consensos. ¿Com es construeixen habitatges socials? ¿Com es regulen els preus sense matar l’oferta ni la demanda i evitant que els seus vaivens afectin el preu d’un bé essencial que és un dret fonamental? ¿Com es gestiona el cost social dels qui no poden accedir o pagar el seu habitatge? ¿Com es donen garanties i seguretat legals a tots els actors del mercat? Les respostes tècniques són l’aplicació de la mirada ideològica al problema. I només hi ha tres mirades: mirem cap als propietaris, mirem cap als inquilins o mirem pel bé comú.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
