La curiositat
Malalts de certesa
Feia pocs minuts que esperava a la marquesina quan va arribar l’autobús que em deixaria davant de l’Edifici Telefónica, l’arquitecte del qual, Ignacio de Cárdenas, es va inspirar en els gratacels novaiorquesos de principis del segle XX que van rebre l’escriptor japonès Durian Sukegawa, amb qui anava camí de trobar-me per parlar de la seva deliciosa novel·la Dorayaki (Chai Editora, 2014), a l’instal·lar-se a principis dels 2000 a Manhattan, on va viure els atacs terroristes de l’11 de setembre. Poques coses suposadament materials són imperibles, però l’art n’és una i està lligada, a més, irremeiablement i afortunadament, a la casualitat, tan imprevisible com inevitable.
Eren passades les sis de la tarda i hi havia pocs llocs lliures, per la qual cosa vaig haver d’asseure’m a la part posterior i en un seient en sentit contrari a la marxa, condemnant-me a un mareig que empitjora si se m’acut posar-me a llegir un llibre o a mirar el mòbil, cosa que cada vegada faig menys. Al meu costat, al costat de la finestra, hi havia un nen de pocs anys a qui la seva mare, asseguda davant seu, acabava de recollir de l’escola o de la guarderia, segons vaig deduir per l’acolorida motxilla, de petita mida, que ella tenia sobre les cames. Jo portava els cascos posats per reprendre l’escolta de l’episodi del pòdcast The Interview en el qual Aaron Sorkin confessa que tot el que va escriure en la primera dècada de la seva carrera, començant pel guió d’Alguns homes bons, ho va fer sota els efectes de les drogues i que gràcies a Carrie Fisher (l’actriu li va trucar i li va dir: "Creus que no pots fer-ho, però pots i ho faràs molt millor", referint-se a escriure sense estar col·locat) va ingressar en un centre de desintoxicació del qual va sortir net i arrossegant una inseguretat creativa per moments incapacitant (els 10 últims minuts de l’episodi pilot d’El ala oeste de la Casa Blanca van ser el primer material del qual es va sentir satisfet estant ja net).
Tenia ganes de saber com acabava aquesta conversa entre Sorkin i la periodista Lulu Garcia-Navarro, però el nen va començar a parlar, amb la seva encara imperfecta i no obstant clara llengua de drap, i va captar la meva atenció. Em vaig treure els cascos i em vaig posar a escoltar-lo, observant-lo amb un somriure. "Mama, aquest senyor d’allà va caminant, ¿oi?, i camina molt ràpid, va molt de pressa. Mama, el conductor de l’autobús ho fa molt bé, ¿oi? Mama, això d’allà és un taxi, ¿oi? Mama, demà pujarem a un avió, ¿oi?, en tinc moltes ganes". Durant el breu trajecte que vam compartir no va parar de parlar i de preguntar, desitjós de saber. Beneïda curiositat, la de la infància, vaig pensar al baixar, un parell de parades després que ells, i vaig recordar una cosa que un dia abans m’havia dit Colum McCann, "vivim temps malalts de certesa", i d’una de les reflexions que Siri Hustvedt va fer al Centre Condeduque de Madrid el 24 de setembre passat, "el feixisme és la negació de la vulnerabilitat". El món seria molt més interessant, i habitable, si, com el nen de l’autobús, aquest que una vegada vam ser tots, ens atrevíssim a exposar amb més freqüència el nostre desconeixement i afirméssim "no ho sé", quina frase tan meravellosa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
