Justos per pecadors

Hem fracassat tots. Fins i tot els que no tenim cap capacitat de decidir en cap administració i cap govern. Som una societat que no ha sabut posar a temps aquest debat sobre la taula. Alguns podran dir que ho han intentat, que han volgut aportar nous projectes legislatius o accions parlamentàries; d’altres que han promogut iniciatives en el barri i fins i tot recollides de firmes; i d’altres podran adduir que ho pateixen i se senten víctimes d’aquesta situació.

Arribem tard…. amb l’esperança que sempre s’hi pot fer alguna cosa i que amb el nou paquet de mesures governamentals es podran redreçar situacions de vulnerabilitat. Potser sí que ho redreçarem, però potser seria convenient fer una anàlisi més àmplia, i no amb un visió limitada a pàgines viscudes, tan colpidores. Potser ajuda analitzar-ho des de dues històries que es viuen en paral·lel: d’una banda, la d’una dona de 87 anys, amb mobilitat reduïda, vulnerable i amb discapacitat, sense recursos econòmics i una pensió insuficient després de molts anys de treballar per tirar una família endavant. I de l’altra, una altra dona, de 75 anys, que després de treballar també durant molts anys va decidir –temorosa que no podria arribar a final de mes amb la pensió que li quedaria al jubilar-se– comprar un petit pis per poder complementar les seves pensions amb un lloguer.

Protegim com a societat només la primera o les dues dones? Es mereixen protecció totes dues? Seria lògic pensar que la primera pateix una situació que requereix més ajuda, i per tant l’estat del benestar normalment es focalitzaria en la primera de les dues situacions. I com caldria actuar i quins drets caldria fer prevaldre si es produís una col·lisió entre les dues situacions? Si la primera dona fos la llogatera de la segona, hauríem de permetre que l’arrendatària no pagués el lloguer donada la seva situació de vulnerabilitat? El nostre cor europeu socialdemòcrata afirmaria sense dubtar-ho que cal ajudar els més vulnerables i facilitar un sistema que aculli tothom. Però seria lògic que la jubilada de 75 anys, per un altra banda, es trobés pagant hipoteca per un pis que va comprar sense poder rebre el lloguer amb el qual complementar la seva pensió?

Drets socials

Notícies relacionades

Coses que funcionen

Ajudes que es queden a terra

Si el lloguer representés el 30% dels diners que li arriben a final de mes, estaríem disposats tots a renunciar al 30%, fins al punt que ens veiéssim tots legitimats a demanar que ella també hi renunciï? És més, si no pot rebre el lloguer ni promoure el desnonament, estaríem disposats a excusar-li el pagament del seu impost sobre béns immobles? Si la primera dona no pogués pagar ni llum, ni gas ni aigua, no tinc cap dubte que tots estaríem absolutament d’acord que cal fer un esforç des de l’estat del benestar perquè no vegi minvats els seus drets socials. Però estaríem gaire d’acord que la segona dona, la propietària, es veiés obligada a pagar la llum, el gas i l’aigua que la seva llogatera ha consumit en l’habitatge? És a dir, estaríem d’acord que aquesta dona jubilada no només no cobrés el lloguer per un pis que va comprar previsorament com un complement a la seva pensió, sinó que es veiés abocada que aquell pis li suposi un cost que no pot assumir?

Quan la propietat del pis ve ostentada per un fons voltor, és molt fàcil dirimir i decidir-se davant la problemàtica. Però titllar tots els propietaris de practicants de "negocis sense escrúpols", és desconèixer la realitat del nostre país. L’estat del benestar ha de vetllar per a tots per igual, i també per als propietaris. Molts d’ells han fet grans esforços d’estalvi i planificat una vellesa que la situació de l’habitatge avui no hauria de perjudicar. L’estat del benestar no pot oblidar-los ni ignorar-los, i molt menys perjudicar-los.