Què no fer
Com defugir un consell
Tots som aquesta persona que no sap què fer en determinat moment, i comença a demanar consell a tot conegut vivent, a veure si els altres li aclareixen el judici i així prendre la millor decisió. "¿Què faig?" és la pregunta més natural del món, brolla sola, sense necessitat, en realitat, d’erigir-se amb aquestes paraules. És silenciosa, invisible, i de vegades saps què fer en cas de dubte, i ho fas, cosa que no t’evita l’error, i de vegades et disposes a escoltar les exhortacions dels teus amics.
Escoltar tampoc ho aclareix tot, perquè escoltes a un, que diu una cosa, i després a un altre, que proposa una de diferent, i continues fotut, ja que tots dos mostren confiança en la seva actitud. Gairebé trobes a faltar que algú, després de dir-te que facis això, allò i també allò altre, afegeixi que, sobre totes les coses, el que no has de fer és cometre l’error de creure de fer-li cas. "Sobretot, ignora els meus consells, que per a això estan", hauria d’acabar tota recomanació.
Fa un mes, per entendre el que estic dient, em va escriure una amiga demanant-me consells sobre on menjar a València, què veure, què fer a València quan vas un parell de dies amb amigues a València. No parava de repetir València. Li va faltar afegir: "Ja que tu ets de València". El que passava és que últimament jo no parava de parlar-li d’amics de València, i de coses que estava planejant a València.
No vaig saber, en definitiva, què dir-li, però vaig escriure a un dels meus amics valencians, algú que parla poc, però sempre precísament. Als meus ulls, és un savi. Li vaig explicar que la meva amiga buscava un lloc per sopar. Necessitava que fos un lloc agradable, amb bona carta de vins, que es mengés bé sense necessitat de vendre un ronyó –com si no en tinguéssim dos, vaig estar a punt d’escriure–, i que a l’hora i mitja no li diguin que s’ha d’aixecar per deixar la taula altres comensals.
L’endemà, vaig rebre notícies del meu amic valencià. La resposta va ser impecable. Em proposava un primer lloc, a prop de la platja de la Patacona, que encaixava amb els vins, els bons preus i l’espai acollidor. "Seria un lloc perfecte per gravar First Dates a València: molt equilibrat". Més cèntrica era un altre dels seus suggeriments, amb molt bona carta de tot. "Però te la claven". Afegia dos locals més en consonància amb els requisits de la meva amiga. En fi, em vaig afanyar a fer-li arribar totes les propostes, davant les quals es va quedar encantada. Però encantada.
Aquest dimarts, em va trucar per telèfon. Havien passat un cap de setmana formidable a València. "Per quin restaurant us vau decidir finalment", vaig preguntar. "Ah, per cap dels que ens va dir el teu amic", va dir, com si no tingués importància. Potser no la tenia. Però, llavors, em vaig preguntar el que qualsevol quan algú fa el contrari del que li suggerim. "Per què coi em vas demanar consell". Em vaig respondre a l’instant: "Per res". Perquè, en general, creiem saber sempre més que els altres, i els seus consells ens rellisquen. Per això els demanem, per ignorar-los completament.
