Armes i dret a la seguretat

Salvador Illa ha anunciat que proposarà que el Parlament promogui una reforma del Codi Penal per endurir les penes per tinença il·lícita d’armes i castigar amb més severitat la seva exhibició amb finalitats intimidatòries. La proposta haurà de ser aprovada primer i traslladada després al Congrés. Fins i tot si la tramitació encallés per falta de suport en una legislatura amb especials dificultats per arribar a majories tot i ser un tema sobre el que hauria de ser més que possible el consens, això no convertiria la iniciativa en un gest polític sense recorregut.

L’esquerra ha d’assumir aquesta preocupació sense complexos. La seguretat també és una qüestió progressista: la por no pot formar part de la vida quotidiana ni enquistar-se en alguns barris. Ignorar el problema o minimitzar-lo sols deixa un espai que l’extrema dreta s’afanya a ocupar. Cal abordar el problema. Apujar les penes pot formar part de la resposta, però no pot ser l’única mesura. Amb un augment del càstig no n’hi ha prou per evitar que siguem un reclam per al crim organitzat, especialment quan es tracta d’organitzacions criminals per a les quals la violència forma part del negoci. Importa tant la pena com la capacitat d’investigar, detenir i desmantellar les xarxes que alimenten el mercat de les armes.

El fenomen té unes arrels que tampoc es resolen amb un article del Codi Penal. Durant massa anys s’ha tolerat l’expansió de grans plantacions il·legals de marihuana, un negoci que ha causat un ecosistema criminal al voltant de la producció, el tràfic i la protecció dels cultius. Els Mossos han descrit com alguns grups s’han armat per defensar les seves plantacions o per disputar a altres grups el control de la droga. La conseqüència és una espiral preocupant. La violència sempre es contagia.

Per tot això calen respostes que vagin més enllà de les penes: més recursos per a la protecció policial i per a la investigació especialitzada, persecució patrimonial de les organitzacions i dels seus beneficis, seguiment de les rutes de les armes i dels diners, cooperació entre cossos policials i control sobre els espais on es consolida el crim organitzat. També, per descomptat, prevenció i polítiques socials allà on l’exclusió i la falta d’oportunitats alimenten nous reclutaments.

Una societat segura és aquella que aconsegueix impedir que les armes arribin als carrers, desmantellar les xarxes que les necessiten i evitar que la violència es converteixi en una manera habitual de resoldre conflictes. La proposta d’Illa pot ser una peça d’aquest engranatge, dins d’una estratègia molt més àmplia. La seguretat no és un privilegi. Viure sense por és un dret que les institucions han de garantir. Quan les pistoles comencen a ocupar espai en la vida quotidiana, és la mateixa democràcia la que està amenaçada.