Abisme blanc

M’hi refereixo perquè la commemoració franciscana m’enganxa llegint el text de Weil en el qual confessa la seva fe cristiana, modulada com un contínuum històric per altres religions, creences i mitologies i sense reconèixer a l’Església "cap dret de limitar les operacions de la intel·ligència o les il·luminacions de l’amor en l’àmbit del pensament".

Notícies relacionades

Coses que funcionen

Ajudes que es queden a terra

I resulta que Weil i sant Francesc tenen molts més punts en comú del que podria semblar. Per a Matheu, "la presència del pobrissó d’Assís contribueix a endolcir" una figura que semblava assumir, tota sola, amb patiment físic i intel·lectual, la idea de sacrifici, d’abnegació i dolor. "Per a ella és un referent de perfecta alegria". Simone Weil té una il·luminació, una constatable experiència mística, com la que havia tingut sant Francesc set segles abans, a la Porcíuncula, la delicada esglesiola romànica, "incomparable meravella de puresa", incardinada al bell mig de Santa Maria dels Àngels, a Assís.

"Quelcom de més fort que jo", diu, "em va obligar, per primera vegada en la vida, a agenollar-me". Podria ben ser la il·luminació de l’amor que proclamava sant Francesc, la recerca de la veritat i la bellesa, "la poesia del contacte verdader", com diu Matheu, que ara, 800 anys després, commemorem. "Els benaventurats ens atrauen com un abisme blanc", escrivia María Zambrano. En una època de fastos i grandiloqüències, d’excessos i temors, la serenor d’aquell missatge potser ens dona alguna indicació sobre la sobrietat i la joia.