Més enllà de Sánchez i Macron

La cooperació policial i judicial en la lluita contra ETA va ser decisiva per generar confiança, avançar en la normalització de les relacions i establir les bases d’una coordinació més gran davant els desafiaments europeus i internacionals. Aquesta convergència adquireix especial importància en un context d’incertesa sobre el compromís nord-americà amb la seguretat europea i de creixent competència geopolítica. La sintonia entre Emmanuel Macron i Pedro Sánchez ha contribuït a reforçar-la, malgrat les seves diferents tradicions polítiques i les divergències persistents sobre la Xina, la despesa en defensa i les prioritats energètiques, que evidencien que la convergència política no elimina la diversitat d’interessos nacionals.

Les divergències entre els dos països persisteixen, especialment en l’àmbit energètic, en què les limitacions de les interconnexions dificulten la integració de la península Ibèrica en el mercat europeu i l’aprofitament del seu potencial renovable. La paralització del projecte MidCat i les discrepàncies sobre l’energia nuclear i l’origen de l’hidrogen evidencien les dificultats per conciliar les seves respectives estratègies. En aquest context, el desenvolupament del corredor H2Med i de les connexions elèctriques i ferroviàries serà clau per traduir la convergència política en compromisos concrets. A aquests desacords s’hi afegeixen les tradicionals friccions en matèria agrícola.

Aquestes diferències, però, no han impedit la voluntat d’estrènyer els vincles bilaterals, tot i que el rebuig del Senat a la ratificació del Tractat d’Amistat i Cooperació firmat el 2023 va introduir un element de desacord durant la visita de Macron. Les objeccions del PP a la participació recíproca de ministres en els consells de Govern i a altres compromisos de l’acord van impedir-ne la ratificació, malgrat l’aval de constitucionalitat del Tribunal Constitucional. Aquest resultat representa un revés per a la institucionalització de la cooperació, tot i que no altera els mecanismes bilaterals existents ni implica una ruptura de les relacions.

L’eix París-Madrid, sustentat en el pes de França i Espanya com a segona i quarta economies de la UE, respectivament, pot contribuir a reforçar la cohesió europea i a orientar les seves prioritats comunes, especialment davant la incertesa geopolítica i les dificultats del tradicional motor francoalemany. De tota manera, la seva capacitat d’influència dependrà del fet que els dos governs aconsegueixin articular posicions compartides, gestionar les seves divergències i consolidar una cooperació institucional que perduri més enllà dels actuals lideratges.