La Portada d'El Matí de Catalunya Ràdio
No hi ha llei que aguanti un país sense respecte
A la vida, tot passa pel respecte. Absolutament tot. La convivència al carrer i la circulació. les cues per pagar al supermercat, l'ambient a l'oficina, el tracte amb els clients o la vida en família. I, per descomptat, també l'activitat d'un Parlament. Més enllà de la bona educació… el respecte fa que tot plegat rutlli, és un ciment que permet que la societat s’aguanti dreta. I que, quan falla, s’endú moltes coses pel camí.
Justament aquests dies arriba a les llibreries "Sense respecte", de l'aclamat filòsof Byung-Chul Han. L'avís que llança l'assaig és claríssim: avui, aquest ciment invisible està amenaçat.
L’argument no és del tot nou. Ja fa temps que el món de les idees ens posa en alerta. Vivim ofegats per la pressa, obsessionats a ser productius enmig de la societat que ell anomena del rendiment.
I en aquesta maquinària, la persona que tenim davant sovint deixa de ser un igual per convertir-se en un obstacle. Algú que ens fa nosa perquè no va al nostre ritme. És un fet que ens pot semblar innocu quan ens trobem en un embús i se’ns en va la mà al clàxon, però que, a la vida pública, causa un dany difícil de curar. Perquè els qui més ho pateixen són els més febles: els qui no poden seguir el ritme de la societat de producció i consum que hem dissenyat; els qui, per una raó o per una altra, depenen dels altres.
El llibre subratlla que hem perdut el que els clàssics anomenaven la “vergonya moral”. Abans, insultar algú en públic et feia abaixar la mirada. Et feia vergonya decebre el que s'esperava de tu. Avui, la falta de respecte surt completament de franc. Costa molt que ens n'avergonyim, i el que és pitjor, sovint es premia amb aplaudiments o rèdits electorals.
Notícies relacionadesPer això, enmig d'aquest ambient, el simple acte d'asseure's a conversar, a escoltar l'altre, s'ha convertit en una raresa meravellosa. I això es el que farem avui a "El matí". Com ja es tradició, asseurem juntes en aquest estudi dues icones absolutes de la nostra cultura: Roser Capdevila i Pilarín Bayés. Dues dones que s'acosten a la norantena i que, a més de ser la memòria visual del país, són una lliçó de vida. Sentir-les parlar és l'antídot a tot aquest malestar. Tindrem tot el temps del món per escoltar com es validen l'una a l'altra, demostrant en els petits detalls que tenen en compte els sentiments de qui tenen al davant.
Ens demostren que escoltar algú és la forma més elevada de respecte. És dir-li a l'altre que la seva veu mereix un lloc al món. Avui, que és el Dia de la Gent Gran, cal que reflexionem tots plegats sobre els valors que s'han perdut- Fa dies que parlem de política i d'habitatge, de propostes i decrets. I ho continuarem fent, perquè l'emergència social hi és. Però no hi ha llei ni pressupost que aguanti sobre un país sense respecte, perquè abans de decidir cap on anem, farem bé de recordar com ens tractem.
