¿Hem de tornar-hi?
Des de la seva fundació, Vox inclou propostes que exigirien reformar la Constitució. La principal afecta el model territorial, ja que planteja superar l’Estat autonòmic al tornar a l’Estat competències com l’educació, la sanitat, la seguretat i la justícia, i això reduiria la capacitat legislativa de les comunitats i avançaria cap a un Estat unitari i administrativament descentralitzat, cosa que suposaria modificar un dels elements centrals del pacte constitucional. No és, però, l’única formació que planteja revisar en profunditat el marc constitucional. Podem va defensar una "segona Transició" i va arribar a plantejar un procés constituent que pogués desembocar en una nova Constitució. La revisió de les regles fonamentals, per tant, forma part del debat democràtic i la seva modificació no és patrimoni de cap partit.
Un debat en el qual, a més, diferents especialistes assenyalen aspectes de la Constitució susceptibles de revisió, entre ells el Senat, alguns elements del sistema electoral, la successió en la Corona o l’adaptació a la integració europea. La qüestió, per tant, no és si s’ha de reformar la Constitució, sinó què convé canviar i amb quin suport polític, perquè no és el mateix actualitzar allò sobre el que existeix un diagnòstic compartit que modificar els acords fonamentals sense intentar construir-ne d’altres que els substitueixin.
Notícies relacionadesPer això mereix atenció que Jorge Buxadé hagi plantejat que, si PP i Vox sumessin 210 escons, podria plantejar-se una reforma constitucional, una xifra que representa tres cinquens del Congrés, la majoria exigida en aquesta Cambra per a les reformes constitucionals ordinàries. El problema no és que pugui fer-ho conforme a les regles establertes, sinó que una reforma impulsada des d’una majoria i sense un acord més ampli podria convertir el programa polític d’una majoria en les noves regles del sistema. I aquí és on cobra sentit distingir entre la lògica majoritària i la de consens i observar els seus efectes en la història constitucional espanyola.
Les constitucions anteriors van estar amb freqüència marcades per l’enfrontament entre forces polítiques i la imposició d’uns projectes sobre d’altres, cosa que va contribuir a la inestabilitat del marc constitucional. El 1978, en canvi, les principals forces van optar per solucions compartides i van renunciar a imposar les seves posicions. Aquest pacte ajuda a explicar l’estabilitat de la Constitució, avui la més longeva de la nostra història, i mostra que les regles fonamentals d’un sistema polític necessiten un suport prou ampli per ser reconegudes també pels que no formen part de la majoria de govern. El cinquantenari de la Constitució, que se celebrarà el 2028, ofereix una oportunitat per revisar allò que hagi de ser actualitzat, però també per evitar els errors del passat, preservar la lògica consensual que ha permès la seva continuïtat i recordar que reformar les regles comunes exigeix alguna cosa més que una majoria capaç de fer-ho.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
