El vidre està trencat

És igual, sembla, que sigui veritat o mentida el que diguem, en el periodisme, en la vida quotidiana, al carrer, perquè de sobte tot es desmenteix i el que es pensa que sap es queda en el silenci de la seva incertesa perquè l’altre parla més alt i és, per exemple, el president dels EUA. Aquí hi ha, en aquest temps, molts presidents dels EUA, o almenys molts apassionats secrets, oberts i abundants, de l’home més poderós de la terra. I va guanyant, el seu horror va guanyant.

En àmbits més petits, en el meu ofici, per exemple, ara resulta que tots saben què passa abans que passi. S’omplen els diaris, les televisions, les xarxes, els mentiders que no admeten el silenci sobre el que no sap, d’assumptes desmentits que després ja no tenen empara però que continuen circulant. La mentida circula perquè ningú no l’organitza. Ni tan sols això passa. Ningú organitza la mentida i diu el que sigui i amb això (acaba de passar) s’omple Espanya de notícies que ni ho eren.

La mentida ha après a riure’s de la veritat. Ara hem assistit a un fet que resultaria insòlit si no estigués marcat per l’aplaudiment general dels que estan d’una banda i en contra de l’altra. Sense pal·liatius. El PP, el PSOE, les dues monedes que ara es busquen per no trobar-se, el PP jurant que ho faria més bé (ho vaig sentir dir a Borja Semper) i el PSOE dient que ja està més bé (això ho vaig sentir al president Pedro Sánchez).

El que ha alimentat aquest moment d’estupor enorme ha estat un aparell perillós que va sorgir a l’hemicicle com una estampida a la gola d’Espanya, o almenys a la gola d’aquella casa on s’ajunten els que s’emporten amb aquells que es reparteixen els odis per governar plegats, encara que es detestin entre ells.

En un temps d’una altra galàxia quan Espanya es refeia d’una era nefasta, es toleraven i fins i tot es parlaven a la nit per posar-se d’acord amb les diatribes per fer-ho tot, finalment, més bé que Franco. Perquè aquest país fos, i ho va ser, ho està sent?, una democràcia, un lloc on el sol sortia per a tothom i no el para ni Déu.

Ara sembla (atenció: és evident, se sent a tot arreu, és un clima perillós) que hi ha els que volen que torni Franco (i ja ho diuen, també a l’hemicicle) i que caigui una vegada per totes el que en un dia va ser una manera d’alternança que es deia democràcia. Ara els juro a vostès que es nota que la paraula democràcia s’està apartant del mig, perquè ni ella sap què és la democràcia. Compte.

És el que ha passat aquesta setmana al Congrés quan una diputada va advertir a la Cambra i al ministre Marlaska que allò que ella portava a la mà (gas pebre) era «el símbol de la falta de llibertats que pateixen les dones ceutines; aquest és el material escolar bàsic: un esprai de gas pebre».

Notícies relacionades

Via lliure a la normalitat política

Un escut francès per a Banc Sabadell

Com diria Francisco Candel: «Quin sidral». Arran d’aquell exabrupte que va convertir la Cambra en dues calderes, la del PP, encès de ràbia i d’aplaudiments, i la del PSOE, encès de les mateixes coses. Tot el que va passar immediatament després va ser com un joc de nens malcriats pel PP per explicar que la que havia organitzat aquella baralla tenia raó. O almenys la raó dels llargs aplaudiments que esperonaven, drets, perquè no se n’anés, la diputada Ana Vázquez, que havia exhibit, seriosa i segura, el que segons ella es fa servir a Ceuta per posar al seu lloc la maldat del que ve de fora.

Quin sidral. El que va passar després va ser una vergonya que trigarà temps (no: ocuparà, tal com van les coses, menys de tres meitats de dies) a cicatritzar. El desvergonyiment dura molt en aquests temps perquè està organitzat com s’organitzen els aplaudiments, de manera que l’altre no s’escolti a si mateix. L’altre, el de l’altre partit, és de l’altre món, és el que no sap tot el que sap, com diria Semper, aquella dona que va mostrar a l’hemicicle un aparell que fa por fins i tot a les farmàcies, on per cert no es venen.