Teatre mundial i sala de màquines
L'utillatge rutinari de l'Assemblea General de les Nacions Unides no canvia gaire amb els anys ni varien les lamentacions sobre la deixadesa del sistema internacional. Després es diu que si l'ONU no existís, caldria inventar-la. Ni pau perpètua ni guerra permanent, ni final de la història: després de mil tractats i treves, la manera d'entendre el món que va tenir Hobbes és més ajustada que la que va propugnar Kant. És així l'ordre global d'ara mateix: discursos kantians i propensió hobessiana.
Un savi va dir que les Nacions Unides encarnen perfectament de manera institucional la paradoxa tràgica del nostre temps: s'han fet indispensables abans d'arribar a ser efectives. Com més se'ls necessita, més acusen una fatiga estructural. Any rere any, des del faristol de l'Assemblea General s'exigeix una adaptació de l'ONU a les noves realitats, però ¿alguna vegada hi haurà prou vots –a l'Assemblea– per fer-hi alguna cosa? Continua tot xifrat segons el poder de vot del Consell de Seguretat, al qual els cinc membres permanents no renunciaran mai.
Quan es clausuren les assemblees generals de l'ONU, el que queda dret és el Consell de Seguretat, sala de màquines del que és possible, i el possible és molt precari. I el Consell de Seguretat, de composició conseqüent amb el final de la Segona Guerra Mundial, pivota en el poder de veto dels Estats Units, Rússia –l'antiga Unió Soviètica–, la Xina –primer el règim de Chiang Kai-Shek i després la Xina continental–, la Gran Bretanya i França, a instàncies de Churchill.
El món ha canviat molt des que va acabar la Segona Guerra Mundial, però totes les propostes de reforma del Consell de Seguretat vegeten als arxius. Van rotant els deu membres no permanents i els membres permanents continuen amb el poder de veto. El sudoku és irresoluble. I la sortida més a mà és dibuixar alternatives irreals. A l'Assemblea General hi ha democràcies, règims teocràtics, sistemes autoritaris, tiranies totalitàries i còmplices del terrorisme. Països-membre han envaït els seus veïns amb assiduïtat i la llista de problemes per resoldre és llarguíssima, però ¿qui podria configurar una reforma que reflecteixi la redistribució del poder al planeta?
És un sistema en què la Unió Europea no té veu única. França no li cedirà el seient i la Gran Bretanya va votar el Brexit. Un cop més, la Unió Europa no actua de manera conjunta, encara que parli constantment de política exterior concertada.
Alemanya i el Japó, perdedors en la Segona Guerra Mundial, voldrien ser al Consell de Seguretat, encara que sigui sense poder de veto. L'Índia i el Brasil també hi opten. La caiguda del mur de Berlín va encoratjar els que pensaven que la desaparició de la bipolaritat facilitaria les funcions de l'ONU. En tot cas, va ser la cobertura que el president Bush pare va obtenir amb encert per acabar amb la invasió iraquiana a Kuwait. Ja fa anys, un prestigiós diplomàtic va publicar un assaig sobre els millors espais del lloc per fer una migdiada tranquil·la a la seu de l'ONU.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
