Collboni consolida la primacia

Quant a la valoració de l’acció del govern municipal es produeix, des de fa temps, una paradoxa: la majoria recolza les mesures que promou l’alcalde en matèries com l’habitatge, el turisme o la seguretat, però la percepció de la ciutadania de la situació present i futura de la ciutat és terriblement negativa. Des dels anys de govern d’Ada Colau el tremendisme s’ha apoderat d’una part dels ciutadans, tot i que s’expressa amb més intensitat a les enquestes que no pas en la intenció de vot. Collboni no aixeca passions, però tampoc animadversions i al davant no hi té una alternativa clara.

Amb tot, el PSC i l’alcalde, que encara no ha fet cap acte de campanya, han de fer una reflexió de fons. Són la força més estable des de la desfeta del 2011 i ja fa dues legislatures que governen, si bé no sempre han tingut l’alcaldia. El seu electorat tradicional és la base d’aquesta resiliència. Governar la ciutat amb 10 regidors és una heroïcitat i ha comportat un fort desgast personal per a molts. I és lògic que es vulgui conservar aquest nucli que, per ara, li garanteix l’alcaldia. Però la pregunta que s’han de fer és si el partit i el projecte evolucionen al mateix ritme que una ciutat on els no nascuts a Barcelona i en molts casos els no nascuts a Espanya i a Catalunya són majoritaris en algunes franges d’edat i alguns barris. I no només ha augmentat la diversitat de procedència sinó també professional i cultural. Aquesta reflexió del guanyador encara ha de ser més intensa en els partits que han tingut l’alcaldia i ara ni ocupen la segona posició. Junts ha dilapidat el llegat de Trias per la tossuderia de no designar candidat, tot i tenir un grup municipal ple d’aspirants. L’opció de Jordi Martí, que té com a atributs el coneixement de l’Ajuntament i la cohesió amb les bases del partit, hauria sigut encara millor si no anés a contrarellotge. El cas dels Comuns encara és més greu, perquè ha deixat perdre alguns dels seus principals actius en el grup municipal per l’obsessió de defensar el llegat d’Ada Colau, no solament en allò que va funcionar, com les superilles, sinó també en el que no va funcionar, com l’habitatge. Esquerra va fer els deures i els electors el premien, tot i que possiblement és a prop del seu sostre.