L’inici de l’assemblea anual de les Nacions Unides compleix un ritual del qual no es poden esperar resultats tangibles i sí, en canvi, una nova confirmació que la cita no té l’eficàcia i el significat que hauria de tenir un fòrum que reuneix tots els actors de les relacions entre els estats. L’estructura i funcionament de l’organització obeeixen a un món que va deixar d’existir fa temps, el que va configurar el desenllaç de la Segona Guerra Mundial, i de tot això es deriva una influència cada vegada més reduïda del que allí es discuteix i, eventualment, s’aprova. Tenint en compte, s’ha d’afegir, la preeminència del Consell de Seguretat, les seves resolucions, el dret de veto dels seus cinc membres permanents i la incapacitat executiva de sancionar els estats que les incompleixen.
Alhora, continua sent majoritària la creença que, en cas de no existir, seria necessari fundar un espai polític de tarannà i objectius similars als de l’ONU. Perquè conserva cert grau d’influència moral en situacions límit, tot i que el que l’assemblea aprova té un recorregut i una aplicació limitats. En una comunitat internacional en què s’imposa de facto el criteri dels Estats Units, la Xina i Rússia, la capacitat de reacció de les oenagés supleix amb molta freqüència la que li correspondria tenir a l’ONU en situacions límit. Però, fins i tot quan és capaç d’activar-se, la lentitud dels procediments limita la seva influència.
Tot i així, alguns dels programes internacionals que pilota continuen sent essencials en entorns on les necessitats bàsiques de poblacions sense recursos i les crisis humanitàries a causa de les guerres no compten amb cap altre alleujament que no sigui el de l’ONU, i la seva rellevància es fa patent quan desapareixen o queden debilitats per la retirada de suports. El principal problema per complir aquestes missions és que són massa els països morosos –entre aquests, els Estats Units– en la contribució al pressupost de l’ONU o retallen fons específics destinats a organitzacions que formen part del seu entramat. Un problema al qual el secretari general, António Guterres, s’ha referit amb freqüència i sense cap resultat per corregir-lo.
L’ONU requereix una reforma completa que doni als grans actors emergents el pes que no tenien en el passat, que canviï la composició i les funcions del Consell de Seguretat i que disposi d’una capacitat executiva que agiliti la seva actuació en els moments de crisi. Però aquesta necessitat apressant s’ajorna des de fa dècades per l’oposició de les grans potències, agreujada per l’actitud de Donald Trump, al qual l’existència de l’ONU i les seves regles del joc incomoden en grau summe. Per motius que comparteix amb la Xina i Rússia, perquè el multilateralisme és l’antítesi d’un univers basat en àrees d’influència, i per d’altres d’específics de la configuració de les relacions internacionals a la qual aspira Trump. La nul·la influència de l’ONU en la gestió de les crisis d’abast global –l’Iran i el Pròxim Orient, Ucraïna, la matança del Sudan i d’altres–, encara que hi hagi cascos blaus sobre el terreny, és la viva mostra que com més temps s’ajorni la revisió del paper i funcionament de l’organització més gran serà la seva erosió, tot i que sigui del tot necessari un espai de diàleg de trets no només simbòlics o de rellevància esporàdica, com succeeix ara.
