RAS I CURT Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La crua lliçó de Groenlàndia: les amenaces de Trump donen fruits
Groenlàndia conservarà la seva sobirania després d’haver hagut de defensar-la de les envestides del seu gran aliat en l’àmbit de la seguretat, els Estats Units. Dinamarca i els EUA han tancat aquest cap de setmana un acord que, segons Donald Trump, amplia de forma permanent la presència militar nord-americana i impedeix bases i inversions estratègiques de països adversaris. La treva arriba després de dos anys d’intimidació, des que el president dels EUA va reactivar a finals del 2024 la seva pretensió d’annexionar el territori ric en minerals i decisiu per vigilar els accessos a l’Àrtic que ambicionen la Xina i Rússia.
El pacte es firmarà la setmana vinent coincidint amb l’Assemblea de l’ONU i haurà de ser ratificat pels parlaments danès i groenlandès. Groenlàndia és un territori autònom dins del Regne de Dinamarca, que conserva les competències en defensa i política exterior. El seu primer ministre, Jens-Frederik Nielsen, assegura que l’acord respecta la determinació de l’illa, mentre que Dinamarca emfatitza el manteniment de la sobirania. L’OTAN l’ha acollit favorablement. La lletra petita encara es desconeix i serà determinant per mesurar-ne l’abast, tot i que Trump ja ha imposat el marc de la negociació.
Els EUA compten des del 1951 amb una única base a Groenlàndia, la de Pituffik. Washington assegura ara haver aconseguit una presència més gran i el veto a bases de tercers. Si el text íntegre confirma aquestes condicions, l’acord tindrà rellevància estratègica, tot i que de moment calgui esperar a la seva publicació per aclarir quines facultats són realment noves.
¿Com ho ha aconseguit? Trump té intuïcions geopolítiques molt elementals que la seva Administració converteix en doctrina, amb l’ajuda del Pentàgon. La seva diplomàcia coercitiva segueix un patró reconeixible. Formula una exigència inadmissible (vol l’illa), obliga els seus aliats a defensar una sobirania que ningú qüestionava abans i aconsegueix concessions. El pacte no satisfà la seva exigència inicial, però sí que demostra que una amenaça desproporcionada pot produir rèdits.
Resulta difícil saber quant hi ha d’estratègia i quant de reacció sobre la marxa. Però, amb la informació disponible fins ara, el mètode ha funcionat en aquest cas i, a sis setmanes de les eleccions legislatives del 3 de novembre, Trump exhibeix autoritat amb aquesta acció. La seva rendibilitat electoral resulta menys clara. L’aprovació del president està per sota del 40% i els demòcrates avantatgen els republicans en intenció de vot al Congrés, segons les enquestes. El malestar econòmic està darrere d’aquest retrocés en la popularitat de Trump i té xifres. La inflació està en el 3,4% i la Fed acaba d’elevar els tipus d’interès fins al 3,9%, cosa que afegeix pressió al cost dels crèdits.
Fora dels EUA, en queda una conseqüència més duradora. El republicà porta les regnes de la negociació i, si és necessari, posa en la balança la sobirania d’una nació. És una lliçó que Europa no hauria d’oblidar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
