La vida espontània

2
Es llegeix en minuts
Zoey Deutch y Guillaume Marbeck en Nouvelle Vague.

Zoey Deutch y Guillaume Marbeck en Nouvelle Vague.

Vaig tancar la novel·la de Marlon Jones que estic llegint, cansat a parts iguals del seu pes (un quilo i dos-cents grams) i de la lectura per si mateixa. No sabia què faria a continuació. Moltes vegades, quan es tanca un llibre, sona un "i ara ¿què?". Ja havia sopat, per exemple, i no tenia son, així que el següent no seria anar-me’n al llit. Estava sol a casa, a més. Vaig encendre la tele, perquè per allà estava el comandament, i al cap i a la fi les mans van sempre a la recerca d’una cosa per tocar. En dos minuts ja estava veient Nouvelle Vague (2025), la pel·lícula de Richard Linklater que ficciona el rodatge d’Al final de l’escapada, el primer llargmetratge de Jean-Luc Godard, que acostuma a assenyalar-se com el començament d’una de les grans revolucions cinematogràfiques, empesa també pels Truffaut, Chabrol, Rivette, Rohmer, Schiffmann i un ample etcètera.

Al començament de la cinta, Godard escolta com el seu productor li adverteix que la pel·lícula que es disposen a rodar comptarà amb "un terç [del pressupost] d’una pel·lícula normal". Són diners "de sobres", afirma Godard, però "sisplau, no torni a dir ‘normal’". Precisament ell es proposa fugir de les convencions, del relat formal, això que exclou l’immediat i inesperat, allò que justament es desitja abraçar. Així arriba al primer dia del rodatge, disposat a posar en pràctica els consells que poc abans li ha donat Roberto Rossellini mentre passejaven amb cotxe per París: "Oblida el so directe, el color, les formes tradicionals, roda de pressa, atura el rodatge si no estàs inspirat, utilitza notes en comptes d’un guió i busca solucions barates per a la logística". Recomanacions a les quals suma les de Jean-Pierre Melville: "Simplifiqui el relat, oblidi les intrigues secundàries, aporti lirisme a la narració, i, sobretot, ignori tot el que li dic, per a això estan els consells".

Notícies relacionades

Les idees sobre el cine, i potser sobre la vida de Godard, es resumeixen en una cosa que li trasllada al principi al seu director de fotografia, Raoul Coutard, que haurà de filmar amb càmera en mà: "Vull arrencar cada dia sense saber el que rodaré". Vol buscar, i ho farà sense guió, sense platós, sense il·luminació, sense maquillatge, fins i tot sense interpretació. Res que es pugui fer avui.

Quan es va acabar la pel·lícula, i me’n vaig anar al llit, vaig notar en l’aire, d’una manera triomfal, bellíssima, la fe indestructible que la gent com Godard té en l’espontaneïtat, en l’existència agitada, en una vida, diguem-ne, improvisada, sense patrons o idees preconcebudes, potser mancada de plans més enllà d’unes hores. Davant els que s’aixequen i saben què faran avui, demà, les pròximes setmanes, segurament els propers mesos, perquè improvisar els angoixa, hi ha els que no planifiquen gairebé res, es deixen portar, perden l’oportunitat de fer el que tothom intenta no deixar escapar. Sempre sembla que van guanyant els primers, però veure actuar algú segons ve el joc, a contracorrent, i sobreviure, és un espectacle maquíssim que mai ens hem de perdre, tot i que no hi ha manera d’esbrinar quan es produirà.