Menys llops amb el Marroc

Pot ser que el percentatge estigui una mica inflat pel CIS, per agradar al PSOE enmig de la crisi de Ceuta, però la cuina de qualsevol enquesta té límits. Deixem-ho en el fet que una gran majoria dels espanyols pensa que millor no jugar a la ruleta russa amb el nostre veí del sud. És una mostra esperançadora d’intel·ligència col·lectiva que no està disputada amb criticar el règim marroquí pel que sigui, començant pel que ha passat a Ceuta.

Per acció o per omissió, Rabat té una més que evident quota de responsabilitat. Com la té el Govern de Pedro Sánchez per no haver reaccionat abans i millor davant el que ha acabat sent una crisi d’Estat. No obstant, el propòsit d’aquest article no és el de repartir culpes per una situació que té els ceutins en suspens. El que pretenem és cridar l’atenció sobre la insensata alegria amb què molts polítics espanyols s’han llançat a veure qui la diu més grossa sobre el Marroc.

Des de la muralla xinesa, sempre ha existit la necessitat, o la il·lusió, de protegir-nos d’aquells que hem considerat bàrbars. I per molt que la globalització hagi canviat la nostra idea de les fronteres, la distància entre Punta de Oliveros i Punta Cires continua sent de 14,4 quilòmetres. Fins al meu primer viatge al Marroc (dels 14 que n’he fet), no vaig entendre el veritable sentit d’aquesta proximitat.

Facin-lo amb el vol de Màlaga a Tànger i s’adonaran d’algunes coses. La primera és que quan l’avió ha assolit l’altura de vol ja comença a baixar. Si s’han assegut a la finestreta adequada, amb prou feines hauran tingut temps de veure la silueta de Ceuta. L’altra, molt més rellevant per entendre la complexitat de les relacions entre els dos països, és que quan vostè trepitgi l’aeroport Ibn Battuta serà set vegades més pobre del que era al pujar a l’avió. És un dir. En menys de 50 minuts, haurà creuat la veritable frontera que ens separa del Marroc: la d’una renda per càpita set o vuit vegades més baixa que la nostra.

Espanya ha de lidiar amb aquesta realitat, governi qui governi. Fins i tot si arribés a governar Santiago Abascal, que es fa el mascle davant el regne alauita, com si haguéssim patit un altre desastre a Annual. Alberto Núnez-Feijóo té més possibilitats de substituir Sánchez. Per això les seves paraules sobre el Marroc són més rellevants. ¿Què ha dit, a més d’insinuar (sense cap prova) que el Marroc té acollonit el president des que li van hackejar el mòbil? Que el que ha passat a Ceuta va ser una invasió encoratjada per Rabat (Ayuso va traduir encoratjada per promoguda i va demanar trencar relacions) i que si ell fos Sánchez hagués tirat de l’article 8 de la Constitució.

O sigui, hagués ordenat una resposta militar. Encara ressonen les rialles al palau reial de Rabat, i al Pentàgon encara no han sortit de la seva perplexitat. Es pregunten, suposo, si seria una operació com la de Perejil, precedida per una trucada de Gila. Els marroquins, mentrestant, han continuat reforçant la seva defensa antiaèria. Desplegant míssils Barak, Spyder i David’s Sling (israelians) i comprant-ne d’altres, portàtils, a Corea del Sud. Fins i tot es plantegen adquirir-los a la Xina, després de comprovar que els israelians van fallar durant la guerra de l’Iran.

Notícies relacionades

Mirem França de prop; el lloc on avui es debat quin món vindrà

Informació meteorològica

Menys llops, senyors del Partit Popular. La crisi de Ceuta necessita una resposta, però enfrontar-nos aferrissadament (sic) amb el Marroc no és una opció. Seria una catàstrofe per a tothom. I qui perdria més en el xoc seríem nosaltres. Pel diferencial de renda, i perquè a Espanya viuen més d’un milió de persones nascudes a l’altre costat de l’estret.

Cal exigir a Rabat el que és exigible des de la política migratòria europea i la defensa de les fronteres de la UE. Sabent, com va dir Kavafis, que els altres, els que viuen a 14 quilòmetres d’Espanya, formen part de la solució.