Avaluem primer la reforma

Cada vegada que PISA ens retorna una fotografia incòmoda del nostre sistema educatiu, apareix la temptació de respondre amb una nova reforma. Però abans de tornar a canviar lleis, currículums o metodologies, potser hauríem d’invertir l’ordre: preguntar-nos primer què ha funcionat, què no i per què, i decidir després què hem de canviar. Per fer-ho, també hauríem d’ampliar el focus de l’avaluació. Avaluem constantment els alumnes, mesurem les seves competències i analitzem els seus resultats. Però resulta sorprenent que no sotmetem al mateix nivell d’exigència les decisions pedagògiques i polítiques que condicionen allò que després els exigim. No n’hi ha prou amb avaluar l’alumne. Cal avaluar també qui decideix què, com i en quines condicions ha d’aprendre.

Catalunya ens ofereix aquest cop un motiu afegit per reflexionar. Els seus resultats no es poden publicar separadament a l’informe internacional perquè la mostra no va complir els requisits de representativitat establerts per l’OCDE: va quedar exclòs de la prova un 23,2% de l’alumnat seleccionat. Si volem prendre decisions a partir de les dades, el primer que necessitem són dades fiables. Però la reflexió va més enllà de PISA. Tinc seriosos dubtes que existeixi una llei, una metodologia o un model pedagògic que funcioni de la mateixa manera a tots els centres. Hi ha centres públics i concertats, que funcionen i obtenen bons resultats. Abans d’imposar-los un nou canvi general, potser hauríem de deixar-los treballar i concentrar els esforços allà on les coses no funcionen. El que funciona no necessita ser reformat, sinó comprès i, quan sigui possible, que serveixi per ajudar els altres.

Els centres amb més dificultats necessiten més recursos, però també bons professionals, estabilitat dels equips, capacitat de gestió, suport especialitzat i un seguiment proper. És més difícil que canviar una norma, però probablement també més eficaç. I arribem així a una qüestió essencial: l’equitat. L’origen familiar o la situació econòmica no haurien de determinar fins on pot arribar un nen. Qui parteix amb més dificultats ha de rebre més ajuda. Però equitat no vol dir uniformitat. Un sistema educatiu és millor quan aconsegueix que cada alumne arribi tan lluny com sigui possible.

Espanya té pocs alumnes en els nivells superiors de rendiment. No hauríem d’acceptar la pèrdua d’excel·lència com el preu de l’equitat. La veritable equitat no rebaixa el sostre, sinó que aixeca el terra sense impedir que ningú arribi més amunt.

Notícies relacionades

¿Què passa quan el PP i el PSOE juguen a aniquilar l’adversari?

¿Torna la Catalunya de Puigdemont i Colau?

Per això, abans d’anunciar la reforma educativa següent, proposo una cosa menys espectacular i probablement més útil: avaluar. Avaluar quins efectes han tingut les lleis i els canvis curriculars, quines metodologies funcionen i quines no, què explica la millora d’alguns centres i quines decisions hem de mantenir, corregir o abandonar. PISA examina els nostres alumnes, però els seus resultats haurien de servir també per examinar-nos a nosaltres.

Potser, abans de demanar als alumnes i als professors que facin les coses d’una altra manera, hauríem de preguntar-nos què hem de canviar els que prenem decisions sobre ells.