"Frenar la dreta, cosa de tots"

Reticents fins i tot a l’hora de deixar-se veure en una cimera on tots, de manera transparent, clara i didàctica, reivindiquessin el que han aportat perquè el Govern de Sánchez aparegui avui en el concert mundial com una excepció progressista. Una anomalia positiva prou significativa perquè fins i tot s’hagin alineat en contra seu tots els poders internacionals més reaccionaris. Que responguessin públicament si hi ha en algun altre lloc un altre executiu socialdemòcrata format amb una força política com Sumar. I encara més, que avaluessin com és d’excepcional i interessant per al futur que el seu naixement i vida hagin sigut i siguin fruit d’una investidura feta per forces polítiques que, pel seu caràcter independentista, sobiranista o republicà, acaten estrictament per imperatiu legal el text constitucional, malgrat el seu caràcter monàrquic i contrari a l’autodeterminació.

Cas singular

De les respostes es deduiria que el Govern espanyol s’ha convertit en una cosa extraordinària, tant per la seva singularitat com pel que suposa de punt de trobada dels que mantenen la voluntat d’encarar el futur processant el passat immediat en clau progressista. Prova d’això és la ingent tasca portada a terme pel republicanisme català i pel PSOE a fi de superar la fractura que va suposar per als independentistes d’esquerra la incapacitat del socialisme de defugir la complicitat amb la repressió davant la demanda d’una majoria de la societat catalana de decidir democràticament el seu futur nacional. Enfrontament i dolor emocional viscut amb la mateixa intensitat pel socialisme, a l’entendre que eren víctimes de la ruptura de la convivència i del pacte constitucional. Resultat: la llei d’Amnistia.

Notícies relacionades

Bill Gates té molta por

Puigdemont, insomne per Orriols

De segur que una reflexió unitària i pública tancaria el pas al conformisme de la derrota. De fet, s’abandonaria la perversa idea que no és possible frenar el tsunami, i que el més rendible és sortir cada un pel seu compte el menys esquilat possible, buscant arguments acusatoris cap a la incapacitat de la governança socialdemòcrata per resoldre els problemes bàsics de la ciutadania i així explicar el vot popular creixent cap a la ultradreta. Excuses de mal pagador, perquè bona part dels èxits de Sánchez no s’entendrien sense esmentar que presideix un govern de coalició o el permanent suport parlamentari dels partits que el van investir, d’igual manera que les carències no han provocat la sortida de Sumar ni la retirada del suport d’ERC i Bildu, entre d’altres.

Si el republicanisme català i el conjunt del sobiranisme de tot l’Estat s’han de convertir en el catalitzador per a la construcció en els pròxims anys, conjuntament amb l’esquerra estatal, d’una alternativa política al règim del 78 (que difícilment es podrà fer realitat si no és republicana) capaç d’encarar els temps foscos que viurem, seria bo prioritzar el fet de no haver de partir d’unes condicions pitjors que les actuals. Els milers de persones d’extracció popular que des de la desesperança es poden sentir cridades a actuar contra la seva pròpia cultura política i interessos, votant partits d’ultradreta, difícilment s’ho pensaran dues vegades si les cúpules de les esquerres alternatives no estan disposades a tota mena de sacrificis. Per començar, deixant clar que si la reacció tomba la fitxa de Sánchez, ¡tots i totes directes a la casella de sortida!