Embús energètic a Ormuz

La suspensió ahir d’una reunió dels països del Golf amb l’Iran, tutelada per Oman, en què els Estats Units no participarien, ha confirmat l’impàs de la crisi energètica, amb el petroli per sobre dels 100 dòlars/barril. Resulta relativament fàcil per a l’Iran mantenir l’embús d’Ormuz davant el desplegament nord-americà, al preu de suportar la reiteració de bombardejos contra el seu territori, amb les seves represàlies recaient sobre els seus veïns del Golf amb bases dels Estats Units. És d’una dificultat màxima canviar la configuració de les exportacions per evitar l’estret, una operació que requereix inversions i temps, no està exempta de riscos certs i que no permet activar un restabliment ràpid del flux exportador.

La vulnerabilitat del sistema i la dependència insalvable d’Occident del petroli i del gas del Golf no és cap novetat i els seus efectes tampoc ho són. Les noves rutes des dels Emirats Àrabs al golf d’Oman, l’oleoducte est-oest de l’Aràbia Saudita, fora de servei per un atac de proxies iranians des del cap de setmana passat i l’ocupació pels houthis d’una petita illa a l’estret de Bab el-Mandeb, i una eventual sortida del petroli iraquià a través de Síria plantegen problemes logístics i de seguretat molt complexos. A més, és enorme el drama humà de les tripulacions atrapades en la guerra des de fa més de mig any.

Donald Trump és inassequible a qualsevol sortida negociada anteriorment a les eleccions del 3 de novembre. Ni els efectes de la crisi en l’economia dels Estats Units, ni les veus que li reclamen un canvi de rumb, ni els vaticinis adversos dels sondejos el fan rectificar. Però és difícil a curt termini donar amb vies substitutives de les del Pròxim Orient que compensin la totalitat del mal causat i és improbable que l’Iran modifiqui el seu comportament. Mentrestant, les reserves de petroli mundials a l’agost van caure 95 milions de barrils i l’Agència Internacional de l’Energia preveu que la demanda de cru caigui a l’acabar el 2026 una mitjana de 2,5 milions de barrils diaris.

En tot això hi ha una progressió de la crisi plena de riscos i costos inassumibles per a sectors capitals de l’economia al mateix temps que la Xina es manté fora d’aquesta lògica i Rússia incrementa el flux exportador de petroli cap a la gran potència d’Àsia. Una circumstància que beneficia la posició de la Xina en els mercats i debilita els seus competidors, amb els europeus en primer lloc, apressats per la necessitat de disposar de fonts d’energia a preus assumibles, una cosa que el realisme obliga a reconèixer que no està a les seves mans aconseguir.