El domini dels extrems

Els extrems ideològics com a símptoma. D’una banda, l’extrema dreta: a Alemanya, on rebenta les previsions i altera tot el mapa polític; a Suècia, on s’estanca, però continua molt sòlida; a França, on està al llindar d’una victòria definitiva; i no cal dir a Espanya, on Vox no para de créixer i determina les polítiques del PP.

Però si l’extrema dreta va a més, no és menor l’augment sensible de l’extrema esquerra, per bé que, sorprenentment, aquest fenomen no acostuma a ser motiu de preocupació en el debat públic. Lògicament, es tracta d’un augment en detriment de les esquerres tradicionals, com ha estat especialment notori a Suècia, on la caiguda dels socialdemòcrates suecs respecte dels seus resultats històrics ha sigut monumental. I si a França els socialistes es van refer una mica a les darreres eleccions, no són el gran PSF d’altres temps, mentre que Mélenchon consolida l’espai més radical. El mateix passa a Alemanya, on l’esquerra tradicional de Die Linke pateix una permanent fuga de vots, alhora que l’opció de l’extrema esquerra, el BSW, augmenta exponencialment. Tal vegada l’únic lloc on no està clar l’augment de les esquerres alternatives és a Espanya, fonamentalment perquè el PSOE liderat per Sánchez fa una política ideològica tan radical que els hi vampiritza l’espai. De fet, les darreres enquestes van en aquesta direcció: Sánchez es manté precàriament, però no gràcies a l’espai central ideològic, que fuig cap al sector conservador, sinó perquè devora els seus espais a l’esquerra, especialment el territori electoral de Sumar. Cosa que l’allunya del poder.

Notícies relacionades

Sindicats en campanya electoral

Pluges i excepcionalitat

Sigui com sigui, la foto fixa de l’Europa actual és inequívoca: el centre ideològic es redueix dràsticament tant per la banda conservadora com per la progressista. És la metàfora de l’Alemanya que ara es dibuixa, amb uns socialdemòcrates de l’SPD en mínims històrics (al seu feu històric de la Baixa Saxònia no van arribar al 25%, van perdre cinc punts percentuals), i uns democratacristians de la CDU que es van desplomar fins al 17,2% a Saxònia-Anhalt i van perdre la meitat dels seus vots. Lluny queda aquella Alemanya gairebé impertèrrita dels Willy Brandt, els Helmut Kohl, els Gerhard Schröder, o la mateixa Angela Merkel. Els grans blocs del bipartidisme s’han fragmentat definitivament (a Espanya és a hores d’ara una obvietat), i la trencadissa no ha comportat l’aparició de nous partits en el mateix espai ideològic, sinó un reforçament dels extrems a les dues bandes. Menys liberals i més intransigents, menys centristes i més radicals, menys demòcrates i més dogmàtics. Si en el segle XX els extrems basculaven del feixisme al comunisme, el segle XXI està comportant opcions autoritàries que no volen destruir la democràcia liberal, però la volen buidar severament de contingut. I per molt que es repeteixi manta vegades la idea que aquest és un perill provinent de l’extrema dreta, cal recordar que el perill es produeix també a l’extrema esquerra.

Cosa que obliga a una reflexió que a hores d’ara sembla impossible de formular: per què som tan indulgents amb l’extremisme d’esquerres, quan històricament ha estat tan perillós com el de dretes? L’exemple a Catalunya és evident: un front comú i sorollós contra el nou partit d’Aliança Catalana, i una benignitat condescendent amb grups d’extrema esquerra que es creuen que el carrer és seu. Ho sento, però no és normal l’assetjament violent que pateix la gent d’AC, però encara és menys normal que ho trobem normal. Tots aquests grupuscles que s’autoanomenen "antifeixistes", tenen actituds clarament intolerants molt pròpies de les dogmàtiques més agressives de l’extrema esquerra. El problema és que molts partits els riuen les gràcies, sigui perquè estratègicament els interessa (el creixement d’AC lògicament els amoïna), sigui pel paternalisme que esquerres i sobiranistes tenen amb els seus "fills" radicals. Però aquesta indulgència amb la violència "alternativa" la pagarem tots. En tot cas, no deixa de ser curiós que sempre es parli d’extrema dreta, i, en canvi, els de l’altra banda no són mai l’extrema esquerra, sinó els "alternatius", els "populars", etcètera. Altrament, hi ha casos que són pur cinisme, com per exemple el del president Illa, que s’omple la boca contra els d’AC, quan ell mateix es manifestava amb Vox. La demagògia i les seves contradiccions…