La Portada d'El Matí de Catalunya Ràdio
El compromís necessari en educació
El president Salvador Illa va fer ahir balanç dels dos primers anys de govern al Museu Marítim de Barcelona, i ho va fer sota el lema: “El futur és aquí”. Però potser el més destacat del discurs no és només què va dir del futur, sinó com va proposar construir-lo: a través del consens. I aquí cal aturar-s’hi, perquè consens no és que tothom pensi igual ni asseure tothom a la mateixa taula, ni fer-se una fotografia.
El consens és la capacitat d’una societat de gestionar el desacord sense trencar-se i d’arribar a acords que durin més que els governs que els signen, i l’educació és probablement el millor terreny per demostrar-ho.Illa va recuperar la vella consigna de Pasqual Maragall: “Educació, educació i educació.” I va posar sobre la taula compromisos concrets: arribar al 6% del PIB i climatitzar totes les escoles i instituts abans del 2031.
Però el moviment més important és un altre: proposar un pacte de país amb partits, mestres, sindicats i famílies. Una conversa que només tindrà sentit si és una conversa real, si permet discutir què no funciona: assumir responsabilitats, escoltar els mestres i pactar canvis que vagin més enllà d’una legislatura. Perquè consensuar no és ajornar ni buscar el mínim comú denominador. És acceptar que tothom haurà de cedir alguna cosa per construir una cosa més important.
I en educació hi ha molt a decidir: com recuperem l’hàbit de llegir, com protegim els infants davant les pantalles i la intel·ligència artificial, com combatem les desigualtats i, sobretot, com tornem a donar als professors les condicions i el reconeixement necessaris per fer de professors. No podem demanar a l’escola que resolgui tots els canvis de la societat sense donar-li eines per fer-ho, i aquí és on el consens adquireix tota la seva dimensió política.
Una reforma educativa no pot ser patrimoni d’un govern. Un nen que avui entra a l’escola encara hi serà quan hagin canviat governs, ministres i consellers. Per això els grans pactes necessiten temps, renúncies, capital polític i una certa humilitat: entendre que ningú té tota la raó i que una bona política pública no ha de portar necessàriament el nom de qui l’ha impulsada. Perquè les eleccions decideixen qui governa., però els consensos decideixen què queda quan els governs canvien.
Illa ha obert una porta, i ara haurà de demostrar que aquesta conversa no és una manera d’apagar el conflicte actual amb els mestres, sinó d'iniciar un acord de país. Perquè un consens de veritat no deixa tothom satisfet. Deixa tothom compromès. I potser aquesta és la prova de foc, no aconseguir que tothom estigui d’acord. Aconseguir que, malgrat les diferències, tothom estigui disposat a fer-se responsable del mateix futur. Del nostre futur. Del futur dels nostres fills.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
