Les urnes porten males notícies

Als països escandinaus, com als bàltics, no els toca la roba a l’esquena, i és comprensible en vista dels veïns que tenen: a l’oest els americans, a l’est els russos i al nord l’oceà Àrtic, cobejat per les noves rutes de navegació i pels tresors del seu subsol. Per això Suècia i Finlàndia van posar fi a la seva neutralitat i van treure l’OTAN de la "paràlisi cerebral" que li havia diagnosticat Macron. Els dubtes que avui té l’organització es refereixen a la fiabilitat de la protecció nuclear nord-americana i a la vigència de l’article 5, mentre Washington redueix el paper en favor d’un protagonisme europeu més gran que nosaltres hem començat a assumir, a desgrat, augmentant la despesa en defensa.

Islàndia, que no té exèrcit i és a l’OTAN (?), es plantejava entrar a la Unió Europea per dues raons: per la por que té de Rússia, per raons òbvies, i també de Donald Trump, que acaba de publicar un mapa on la bandera de les barres i estrelles cobreix el seu territori juntament amb Groenlàndia i el Canadà. Un altre motiu és que mantenir la seva moneda li costa un ull de la cara i que la vida és allà caríssima. Amb una de les rendes per càpita més altes del món, 110.000 dòlars (Espanya 39.000), Islàndia té una democràcia fortament assentada, un atur baix, una potent cobertura social... i uns preus forassenyats. Ja és, amb Liechtenstein, membre de l’Espai Econòmic Europeu i de Schengen i es podia pensar que l’accés al mercat interior europeu li resultaria molt atractiu, així com el desenvolupament del turisme, que és una altra de les seves principals fonts d’ingressos. El gran escull ha sigut la pesca, que al final s’ha sortit amb la seva, al votar els islandesos no a l’adhesió en el referèndum convocat sobre això. La pesca és una importantíssima font d’ingressos (7% del PIB i 40% de les exportacions) i està vinculada a la identitat tradicional i a la manera de ser islandès. I els islandesos no han volgut que Brussel·les fiqui el nas a les seves zones de pesca i comenci a regular-ho tot com li agrada fer, des de quotes fins a modalitats, dates i captures. I per això no han volgut ni començar a negociar amb la UE, tot i que els garantien un altre referèndum posterior per aprovar els termes de l’adhesió. Però ni així.

Els extremistes

Notícies relacionades

Roses a l’asfalt

Instrumentalitzar la desgràcia aliena

La segona mala notícia ha sigut la folgada victòria dels extremistes d’AfD a Saxònia-Anhalt. El gairebé 44% dels vots rebuts fan difícil oposar-los cap cordó sanitari com es va fer a Turíngia el 2024, perquè ara rebran ajuda de l’esquerra nacionalista i prorussa del BSW. Els extrems es toquen. D’aquesta manera, els ultres podrien tornar a governar en un tros d’Alemanya per primera vegada des dels temps de Hitler. Són una joia: euroescèptics, partidaris de la renacionalització de polítiques, antiimmigració, islamòfobs, favorables a la segregació escolar, contraris a recolzar Ucraïna, als Orgulls i a l’Europa Verda, i simpatitzants de Rússia, amb la qual desitgen reprendre les compres de gas. Només és el principi (aviat hi ha eleccions a Berlín) i mostra la feblesa de la coalició governant a Alemanya, país clau en la governança europea, i també és dolent perquè arriba amb els aplaudiments de Trump, Meloni, Abascal i altres líders ultradretans antieuropeus, i perquè el 2027 hi haurà eleccions en altres grans països de la UE: Itàlia, França, Espanya i Polònia i, si els ultres continuen progressant, faran retrocedir la integració europea que tant ens cal. Vint-i-set nans no fan un gegant.

Aquestes notícies confirmen que Europa es fa menys atractiva i que creix l’onada populista, atiada per la caiguda de les classes mitjanes que són el baluard de la democràcia, com deia Fukuyama. Si els almogàvers entraven en combat al crit "¡Desperta, ferro!", ara hauríem de cridar nosaltres: ¡Desperta, Europa.