De sobte, altre cop el mal

Alemanya va ser, després d’aquella guerra, el país que semblava cuidar-se del nazisme com del diable, perquè aquell desafiament multitudinari i roí no tornés a la seva faç... Perquè no hi tornés a haver un Hitler de bigoti lamentable com un desafiament, disposat, com aquell, a cantar el cara al sol en qualsevol idioma. Ara que l’estat de Saxònia-Anhalt accepta la ultradreta com el nou diable, perquè s’hi ha instaurat el pitjor de l’oblit, esdevé un desafiament que pot portar a Europa el principi d’una altra dictadura. I no s’atura aquí el temps que ve. Corre pels carrers i per les vidrieres, espanta el temps que ve.

Veurem, veuran. Ara, per exemple, comencen a florir a Colòmbia malabars foscos. La ultradreta que acaba d’arribar al poder escriu línies amb sang. Aquest nou règim considera que tot són flors i violes i que els éssers humans són menys que sabates. Els qui manen exhibeixen una alegria que, al rostre dels ciutadans, comença a ser una maledicció, un soroll despietat. Compte avui és una paraula que avisa de les posicions que pren el diable.

Nosaltres ara tampoc podem cantar victòria. El que sona al voltant és insult, desitjo que li vagi malament a l’altre, tot i que visqui al costat de casa nostra. No sembla que ara importi gaire, almenys en aquest instant, que la democràcia es trenqui per les puntes. Tant hi fa, si ja no és la democràcia, sinó el crit el que ens fa parlar pels carrers. Tant fa que la democràcia es trenqui per les puntes. Passarà, més tard o més d’hora, perquè, de fet, el mal ja s’inscriu als terrats de les cases com banderes victorioses. Compte.

La història és tan dura, tan despietada, que es converteix de sobte en una cosa de la qual vas creure escapar i que torna a tu, al teu poble o al teu país, quan estàvem al caire de ser feliços o lliures.

La història va dient el que li dona la gana fins que torna a ser una cosa semblant a la història que vas viure. Ara es pot veure a Espanya de nou el cara al sol; apareix a tot arreu, a les televisions, als diaris, allà on creus que ja no pot tornar la mesquinesa dels nazis propis. Aquests tornen a aparèixer vestits precisament amb aquella roba que feia por. Els veurem. ¿Els veurem?

El 1977, quan vaig venir a viure a Madrid, em vaig trobar al carrer Núñez de Balboa uns apassionats del passat immediat que m’obligaven a cantar el cara al sol a mitja tarda, envoltat de nazis espanyols que llavors eren, simplement, apassionats recents del que quedava del falangisme (i del franquisme). Això que va passar llavors, i que va continuar present fins temps després, ha tornat al moment actual. El carrer ja és d’altres. Comença a ser-ho.

Notícies relacionades

Sindicats en campanya electoral

Pluges i excepcionalitat

De sobte torna com si s’hagués oblidat la naturalesa del pitjor, de tot el que va ser pitjor, en l’inoblidable segle XX. Semblava que no es tornaria a sentir el feixisme en l’era que crèiem definitivament moderna. I vet-lo aquí, assentat on ja va estar, i a l’espera de tornar com a part d’altres països que s’insinuen, o ho són directament, afectes a la tornada del pitjor de la tristesa d’aquell segle.

El moment és molt trist. Se sent així perquè no hi ha cap altra paraula que tristesa que expliqui l’estat d’ànim que implica el que acaba de tornar al país que va viure la pitjor part del desastre que Hitler va organitzar per destruir la democràcia i instaurar a Europa, al món, la maldat que ja no és relíquia sinó tornada. Ara el que passa té a veure amb Alemanya, altre cop, però els carrers d’Europa (els d’Espanya, per exemple) donen la benvinguda a aquesta tornada. Els carrers comencen a acollir els qui creuen que aquella era del feixisme falangista i hitlerià hauria sigut un ram de roses organitzat per viure un ball inoblidable que, de fet, era una gran mentida.