Entre el rearmament i la pau

L’anàlisi imperant comença en un escenari internacional volàtil, convuls i inestable. Les normes mai han sigut igual d’obligatòries per a tothom –o ni tan sols obligatòries, i els països s’han dotat d’unes regles que no tenen qui les executi, així que acaben sent de compliment voluntari.

Europa està sota risc o amenaça, és cert. Els veïns de l’est i tots aquells que van viure el jou soviètic o el rus abans s’encarreguen de recordar-nos als d’aquest costat del continent que la por és real i les possibilitats que passi, també. Sense voler desdenyar el sentir d’aquesta part d’Europa, la realitat és que les dades apunten més a atacs a la sobirania que al territori de la Unió. ¿Possible? Sí. ¿Probable? Menys.

Notícies relacionades

Roses a l’asfalt

Instrumentalitzar la desgràcia aliena

Així, no es tracta de témer una invasió russa de tota la UE, però sí de bloquejar el comportament abusiu i conflictiu amb potencials conseqüències greus. Des d’aquest costat de la Unió, el risc o amenaça no és només rus, i tampoc és físic. És més probable tenir atacs cibernètics, problemes de subministrament energètic, caigudes del comerç internacional o crisis polítiques internes. Davant d’això, ¿de què servirien els arsenals d’armament d’última gamma acabats d’adquirir? La resposta és que serien dissuasoris i és cert. Per persuadir cal generar por d’una reacció defensiva, però no és una decisió ni dicotòmica ni absoluta. S’han de plantejar debats reals i informats: ¿quina proporció dels pressupostos estem disposats a dedicar-hi? ¿I en perjudici de què? Si l’objectiu és la dissuasió, el cost d’aquestes noves capacitats no pot assumir-lo el pressupost de polítiques de cooperació al desenvolupament o construcció de pau, com passa ara a diversos països de la UE. Apostar encara més per la diplomàcia, els vincles recíprocs de confiança i la dependència equilibrada és tan necessari com adquirir autonomia defensiva. La dissuasió implica que, en principi, no es té pensat haver d’actuar realment. És a dir, la idea no és anar a la guerra sinó amenaçar que, en cas d’haver-n’hi, Europa estaria preparada. Si no hi ha intenció d’entrar en guerres de manera directa, i s’ha vist en la guerra a Ucraïna que no n’hi ha, llavors les noves capacitats militars han de ser mesures pensades i limitades i l’objectiu és guanyar autonomia respecte als Estats Units.

D’altra banda, si les amenaces reals (aquelles amb més probabilitat de passar, no les més possibles) són híbrides, i ho són, els nostres esforços s’han de centrar en el que està en joc: les infraestructures crítiques, el subministrament energètic i una economia el més independent possible. Qualsevol esforç per invertir, sofisticar i millorar la capacitat energètica, les carreteres, els sistemes elèctrics, les telecomunicacions, les vies ferroviàries, els aeroports o els hospitals i les escoles és encertat. No obstant, hi ha altres elements sovint infravalorats que són també vitals per a la resistència del nostre model de vida: la cohesió social, la reducció de la polarització i de les desigualtats econòmiques, la protecció de la democràcia, de l’oposició i de la dissidència legítima, la pluralitat i la resolució de problemes per vies pacífiques són, abans que res, els valors del que Europa volia ser. Vendre el rearmament com a oportunitat econòmica anomenant-lo indústria dual pot convèncer molta gent, però no deixa de ser afegir-se a un moviment que ja corre ràpid, en un intent de continuar acontentant els de sempre: els Estats Units i les elits empresarials nacionals europees, però són un salt endavant ple de buits, no una estratègia ben dissenyada. n