Malament rai

Fa un any i mig em van regalar un bonsai. Va passar al febrer, pel meu aniversari. Aquells dies em feia mal un genoll, una espatlla, un turmell, acabava de tirar els texans preferits i tenia el cotxe al taller, així que em va sortir dir entre dents a l’arbret "Aviam qui dura més". M’ennuegava amb la meva pròpia amargor. No sabia pas res de bonsais, ni de gessamins, ni glicines, ni falgueres, tot i que tenia un rasclet de tres dents, una petita aixada, una regadora i unes tisores de podar. Al seu dia –als anys vuitanta, alerta– havia vist Karate Kid II, en què el professor Miyagi, tornat a Okinawa, munta una botiga de cura i venda d’aquests petits arbres. Amb això, i recordar-me de regar-lo de tant en tant, vaig deduir que tot aniria mitjanament bé. "Malament rai", em repetia cada vegada que profetitzava que el bonsai moriria més d’hora que tard i potser jo em quedaria coix poc després.

Per descomptat, el dia que me’l van regalar vaig fer l’esforç d’enfocar amb el telèfon el codi QR que incloïa l’etiqueta que penjava d’un branquilló i que em va conduir a un vídeo de YouTube, del qual em vaig despenjar abans que no comencés, durant aquesta espantosa publicitat que dura vint segons que mai passen abans de poder clicar "Salta l’anunci". A partir d’allà, vaig deixar que passessin els mesos. És curiós com aquells mesos se’m van fer més suportables que aquells segons atroços que precedien el vídeo, que potser m’hauria aclarit què havia de fer o no fer per mantenir el bonsai en perfecte estat de conservació.

Notícies relacionades

Sindicats en campanya electoral

Pluges i excepcionalitat

Al compàs del temps, li queien les fulles i li’n sortien unes altres, i quan em semblava que la terra era molt seca, hi regava una mica d’aigua. Però poques vegades "em feia l’efecte". Veure les coses que tens davant costa molt més que no pensem. És així com arriben els daltabaixos, les separacions, de vegades la mort, perquè estem pendents de les descobertes, les millores, en fi, un èxit que modifiqui tot el que se sap i és rutinari en la nostra vista. Em vaig posar les mans al cap quan vaig veure el bonsai moribund per falta de llum més que no pas d’aigua, tot i que d’aigua també. Un galdós fracàs, vaig concloure, mentre podava la part morta per la frontera amb la sana, el regava i li proporcionava després molta llum, a veure què passava.

Mentrestant, fa uns dies va caure a les meves mans Gran manual del fracaso, de Juanpe Sánchez López, a les primeres pàgines del qual vaig llegir que el fiasco ens canvia les vides, les altera, les articula veritablement. Fora de la noció normativa d’èxit, que ens esclavitza, "el que queda abans i després de l’èxit és la resta de la vida, la vastitud, el que ens fa suar d’esforç o de preocupació, el que és trist, però també alegre, incert, el que és una incògnita". El fracàs "és a tot arreu: és qualsevol ensopegada, una muntanya, una pedreta, una badada, una mirada cap a una altra banda, una brisa fresca o un vent de calor...". En fi, concloïa, "la vida és un fracàs i que bé que ho sigui". Avui el bonsai té més bona pinta que mai, tot i que sigui mig bonsai respecte de l’original.