Editorial
L’11-S, 25 anys després
Algunes conseqüències formen part de la seguretat, des dels controls aeroportuaris fins a la vigilància
L’11 de setembre del 2001 va acabar amb la percepció que la desaparició de la Unió Soviètica havia inaugurat un ordre internacional pacificat. Al-Qaida, una organització gihadista transnacional dirigida per Ossama bin Laden, va segrestar quatre avions i els va utilitzar per atacar les Torres Bessones i el Pentàgon, mentre el quart s’estrellava a Pennsilvània després que els passatgers intentessin recuperar-ne el control. Van morir prop de 3.000 persones. El terrorisme gihadista no era nou a Occident, però aquell atac va mostrar una capacitat i una escala desconegudes fins aleshores en territori nord-americà. Per a una generació va ser també una experiència col·lectiva, perquè milions de persones van seguir en directe l’impacte del segon avió, l’ensorrament de les torres i la incertesa de les primeres hores, unes imatges que van deixar durant anys una forta sensació de vulnerabilitat.
Aquesta percepció va acompanyar una resposta nord-americana que va transformar la seva política exterior i que va començar amb la guerra de l’Afganistan el 2001 contra Al-Qaida i el règim talibà que la protegia. Dos anys després, la invasió de l’Iraq va estendre la guerra contra el terrorisme a un projecte de transformació política de l’Orient Mitjà, si bé no es va acreditar mai una relació entre Sadam Hussein i l’11-S. Les dues guerres van tenir elevats costos humans i econòmics i van contribuir a la desestabilització regional. A l’Iraq van afavorir les condicions per a l’expansió posterior d’Estat Islàmic i a l’Afganistan no van impedir la tornada dels talibans al poder, el 2021.
La resposta també va ampliar els poders de l’Estat en matèria de seguretat, cosa que va tensar els límits de l’Estat de dret. Juntament amb les comissions militars, les entregues extraordinàries, els centres clandestins i les tortures documentades, Guantánamo es va convertir en símbol de la detenció indefinida fora del sistema penal ordinari. Prop de 800 homes han passat per la presó, que continua oberta malgrat l’ordre de tancament dictada per Obama el 2009 i els successius intents de reduir la seva població, mostra de la dificultat de revertir mesures adoptades com a excepcionals. En aquesta lògica s’ha de situar també l’operació que va acabar amb Bin Laden, localitzat al Pakistan i abatut el maig del 2011 per forces especials nord-americanes. La seva mort va ser un èxit operatiu, però no va acabar amb el gihadisme i va plantejar un debat jurídic sobre l’ús de la força letal sense judici.
Vint-i-cinc anys després, el sistema internacional és menys unipolar, més competitiu i fragmentat, i l’estratègia nord-americana respon a un escenari marcat per la rivalitat entre grans potències i per noves amenaces, tot i que el terrorisme gihadista continuï sent-ne una. Algunes conseqüències de l’11-S continuen formant part de la seguretat quotidiana, des dels controls aeroportuaris fins a la vigilància i l’intercanvi d’informació entre estats. Les guerres iniciades llavors continuen condicionant regions senceres i algunes de les mesures adoptades per combatre el terrorisme han sobreviscut a l’amenaça que les va justificar. Mentrestant, continua sense resoldre’s com protegir les societats davant amenaces transnacionals sense convertir mesures excepcionals en pràctiques permanents ni debilitar les garanties de l’Estat de dret.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
