Ésser humà i dona, ni més ni menys

Aquests últims dies he llegit, amb aquesta entrega tranquil·la, assossegada, sense presses ni distraccions, que només permet la poesia, Ida Vitale, que a 102 anys – al novembre en farà un més, si les deesses ho volen– continua fent honor al seu primer cognom, del terme llatí vitalis, ‘vital’, ‘pertanyent a la vida’ o ‘que té vida’.

Titular un llibre és difícil i uns versos poden ser la taula de salvació enmig de la tempesta en què de vegades es converteix l’escriptura. Per ara, no n’he trobat cap que em convenci, però m’he retrobat amb un poema de Vitale que vaig descobrir el 2019, quan li van concedir el premi Cervantes, en què expressa la Fortuna –així es titula– d’"haber podido hablar, caminar libre, no existir mutilada, no entrar o sí en iglesias, leer, oír la música querida, ser en la noche un ser como en el día" i acaba amb una bonica conclusió, "Ser humano y mujer, ni más ni menos".

Al tancar el poemari que el conté, Trema, publicat per Pre-Textos el 2005 i pràcticament descatalogat, hi ha un parell d’exemplars disponibles a les llibreries Finestres i Nollegiu, a Barcelona, recordo Liliana Rivera Garza, que el 16 de juliol de 1990, a 20 anys, mentre estudiava arquitectura a la universitat, va ser víctima d’un feminicidi al seu departament de Ciutat de Mèxic a mans del seu exxicot Ángel González Ramos.

Tres dècades després d’aquell crim que va quedar impune, com el 92% dels que es cometen contra les dones a Mèxic –el feminicidi va ser incorporat al Codi Penal del país que presideix Claudia Sheinbaum el 2012; la llei contra la violència de gènere es va aprovar a Espanya a finals del 2004– la germana de Liliana, l’escriptora Cristina Rivera Garza, va poder posar en paraules el dolor acumulat.

Notícies relacionades

Via lliure a la normalitat política

Un escut francès per a Banc Sabadell

El resultat va ser un llibre brillant, punyent i lluminós, El invencible verano de Liliana, Premi Pulitzer el 2024, segons paraules de l’autora, "una excavació en la vida d’una dona brillant i audaç que li va faltar, com a nosaltres mateixos, com a tots els altres, el llenguatge necessari per identificar, denunciar i lluitar contra la violència sexista i el terrorisme de parella que caracteritza tantes relacions patriarcals".

L’absència de llenguatge ens condemna. És una de les poètiques reflexions de Rivera Garza, portades al teatre en forma d’emocionant monòleg protagonitzat per Cecilia Suárez –és admirable i sorprenent la seva interpretació donant veu a tots els personatges del relat– que vaig tenir el privilegi de veure la setmana passada en la reposició, amb entrades esgotades cada dia, al Centro de Cultura Contemporánea Condeduque de Madrid. Aquell llibre, que aviat serà un documental, era per "celebrar" el "pas per la terra" de Liliana Rivera Garza, que va ser "ésser humà i dona, ni més ni menys".