La vaga de serveis màxims

L’aturada en el debut és irònic i paradoxal. M’hi fixo quan entro amb la nena, que comença primària, i veig el vestíbul ple de professors amb samarretes grogues reivindicatives. És irònic i és paradoxal pel que senten ells i també els pares. D’una banda, només un 12% del cos docent català ha secundat la vaga: la resta, sense que això vulgui dir que s’esborren de la protesta, ha prioritzat l’acollida dels nens en un dia tan clau, així que han posat els alumnes per sobre de les seves reivindicacions. Els serveis de mínims són màxims. De l’altra, els mateixos pares que no entenen per què el sector munta vagues podrien analitzar la seva urgència per deixar els nens: si ells no poden suportar l’estiu (24/7 controlant una o dues criatures, amb la seva genètica i el seu amor) un segon més, avui és el dia perquè es plantegin si la lluita per ràtios és pertinent, perquè aquesta gent en cuidarà uns 20 que no porten els seus cognoms. Només haurien de multiplicar per deu el seu aclaparament.

El tema, és clar, és més complicat. És obvi que és delirant l’encaix de la rutina adulta amb les extensions vacacionals dels marrecs. I tots vam rebre amb sorpresa l’anunci de vaga el primer dia. Els taxistes paren en el Mobile o a Construmat, però que els executius guiris no arribin a temps a un tiberi no és, a la fi, tan greu com que les criatures no entrin en el curs amb bon peu. El que ha quedat demostrat el primer dia és que la vocació del mestre sol estar sovint per sobre del seu propi benestar, de la qual cosa es dedueix que si protesten la resta de l’any és perquè tenen raons de pes per fer-ho.

Notícies relacionades

Pugna pel vot útil de la dreta

L’avançament no mou l’agulla

No obstant, moltes vagues docents es despatxen amb el riure irat de qui critica les seves vacances massa llargues. Els meus pares eren mestres d’escola i puc dir que les necessitaven. Quan estàvem per allà, sempre sabien reconèixer si una altra persona al mateix menjador o autobús era mestra. L’hi veien a la cara. Eren com expresidiaris detectant-se, però sense necessitat de llàgrimes tatuades o salutacions de motards. Una altra paradoxa: "Passa més gana que un mestre d’escola", es deia abans, tot i que ja llavors se’ls considerava una mica vividors. Per això mai he entès una societat que no col·loca docents i sanitaris a dalt de tot.

Al vestíbul torno a pensar en el canvi. ¿I si ara ens quedem els pares com a alumnes? Tornats a l’escola, com el Ferdydurke de Gombrowicz, hauríem d’asseure’ns en cadires d’alienació, acolorir mandales i fer restes amb cubs de fusta. També llegir textos. Potser, a la llum dels lamentables resultats de l’informe PISA, que parlen d’una apocalipsi en la comprensió lectora dels menors, ens toca a nosaltres anar al col·le per apujar la mitjana. Tot i que sospito que els adults tenim el mateix problema de dispersió tecnològica i de comprensió del món. L’altra opció és que ens quedem, però com a professors. Potser així entendríem les seves raons. Sobretot aquesta tardor, durant la qual urgeixen acords (i això dependrà molt de les institucions) per no perdre 20 dies de classe en un país que ja no comprèn el que posa en una etiqueta de Fructis o en una novel·la de Michael Ende o en una caixa de cereals o en un programa electoral.