A Europa se li acumula la feina

Però a Saxònia-Anhalt aquest malestar ha adquirit una expressió especialment preocupant. La força assolida per l’AfD, per la naturalesa d’aquest partit i per alguns dels plantejaments que defensa, els situa en una categoria que no convé banalitzar. Precisament per això, més que extrapolar-lo, Europa ha de saber llegir-lo com un advertiment.

Alemanya continua sent indispensable per al funcionament de la Unió i les seves dinàmiques internes tenen inevitablement conseqüències europees. El canceller Friedrich Merz haurà de gestionar una pressió política més gran en un moment en què Europa afronta decisions clau. La negociació del proper pressupost europeu, el reforç de la defensa, el suport a Ucraïna, la competitivitat industrial, la transició energètica o la relació amb els EUA i la Xina exigiran lideratge i capacitat de compromís. Cal que Alemanya mantingui la seva vocació europea i la seva contribució a la construcció de consensos.

El pròxim marc financer serà una de les primeres proves. Europa vol i necessita fer-hi més: en defensa i seguretat, tecnologia, energia, competitivitat i en la preparació d’una futura ampliació. Això requerirà recursos suficients i explicar millor que moltes de les inversions que necessitem només tenen sentit a escala europea. La discussió no hauria de ser simplement entre gastar més o menys, sinó sobre quines eines necessita Europa per protegir la seva prosperitat, la seva seguretat i la seva autonomia.

Una consideració semblant val per a Ucraïna. Alemanya ha demostrat que és capaç d’assumir responsabilitats quan les circumstàncies ho exigeixen. Preservar la unitat europea en el suport a Ucraïna continuarà sent essencial per al futur d’aquest país i per a la seguretat de la mateixa Unió. Aquesta és també la convicció que el president Salvador Illa ha volgut expressar amb la seva recent visita a Kíiv i la seva trobada amb el president Zelenski: defensar Ucraïna és defensar Europa.

I després hi ha França. Les expectatives davant les presidencials del 2027 no són tranquil·litzadores per als qui defensem el projecte europeu. Més pressió política simultània sobre els dos principals països europeus podria dificultar acords precisament quan més els necessitem. Però encara queden mesos i en política uns mesos poden ser molt de temps. No té sentit anticipar-ne el desenllaç.

Tot això ens interpel·la directament des de Catalunya. Som una economia industrial, exportadora i profundament integrada en el mercat interior. Les decisions europees sobre competitivitat, automoció, energia, intel·ligència artificial, infraestructures o pressupost tenen conseqüències directes sobre les nostres empreses, els treballadors i el conjunt de la societat.

Catalunya fa temps que treballa per reforçar la seva presència a Brussel·les, ampliar les aliances amb altres regions europees, mantenir una interlocució constant amb les institucions de la Unió i participar activament en els grans debats europeus. No es tracta, doncs, de començar una nova política, sinó d’aprofundir-la. En un context més complex, aquesta línia serà més important que mai. Hem de multiplicar aliances, anticipar les decisions del nou marc financer, defensar la dimensió territorial de la política industrial europea i fer sentir la nostra veu en els debats sobre competitivitat, autonomia estratègica, Mediterrània, energia, seguretat i ampliació.

Una Europa més forta no redueix la capacitat d’acció de Catalunya: la multiplica. Per això ens interessa contribuir activament a reforçar el projecte europeu i a acostar-lo a les preocupacions concretes dels ciutadans.

Notícies relacionades

Sindicats en campanya electoral

Pluges i excepcionalitat

El missatge que arriba de Saxònia-Anhalt no ha de provocar pessimisme, però sí preocupació, exigència i mobilització. Preocupació perquè seria irresponsable ignorar la profunditat dels canvis que s’estan produint. Exigència perquè les institucions i les forces europeistes han de donar respostes més eficaces als problemes que alimenten aquest malestar. I mobilització perquè la unitat europea no es pot donar mai per descomptada.

Catalunya, per història, per interessos i per convicció, ha de continuar sent part activa d’aquest esforç.