‘Trompe-l’oeils’

Mentre vaig per sota, al metro, observo el jove que vaig ser per dalt. Jo recorro la ciutat pels túnels; ell, a través dels carrers que es troben per sobre d’aquests túnels. Dues versions de mi: l’actual, oculta; l’altra, a l’aire lliure. Ell no sap que el miro des del futur. Camina amb la lleugeresa de qui no pensa en el que passa per sota del terra que trepitgen les seves sabates. Jo, en canvi, avanço amb l’obediència dels objectes portats. El metro no és només un mitjà de transport, és una frase feta: ens condueix d’un lloc a l’altre sense permetre’ns modificar la sintaxi. Als túnels no hi ha distraccions, excepte la veu que anuncia l’estació on arribes com si enumerés capítols d’una novel·la que algú ha escrit per nosaltres. Ell, a dalt, s’equivoca de carrer, s’atura davant un aparador sense motiu, entra en un portal que no és el seu i surt d’allà com si hagués travessat, indemne, una idea explosiva. Jo no puc equivocar-me: sota terra, l’itinerari és el previst. Em pregunto si en alguna ocasió m’imagina ell a mi atrapat en aquest conte fosc, repetint el nom de les estacions com una lletania.

El seu extraviament és una forma de respiració. Ignora que camina per un territori que més tard reconeixerà com a tenebrós, tot i que de moment li sembli simplement ample. Jo sé, en canvi, que algunes d’aquestes cantonades desemboquen en habitacions sense finestres, en converses que no portaran enlloc, en decisions preses amb una claredat que es revelarà més tard com a equivocada. Trompe-l’oeils, jocs de llums, artificis. Desconeix encara que certs llocs, una vegada visitats, continuen dins d’un com estacions fantasmes en les quals el tren ja no s’atura. Des d’aquí baix comprenc coses que llavors no estaven al meu abast, però aquest coneixement ja no serveix de res. No puc avisar-lo que les portes que semblen obrir-se cap endins s’obren cap enfora, o al revés. En una d’aquestes equivocacions, alguna cosa es trenca sense fer soroll. Allà és on l’existència, sense deixar de semblar la mateixa, comença a tornar-se lleugerament inhabitable. I un només ho adverteix quan ja està, com jo ara, viatjant per sota de la vida.