La transformació dels envasos

Un raig d’esperança són les polítiques de sostenibilitat de la Unió Europea. N’hi ha algunes que acaben d’entrar en vigor. Em refereixo al reglament d’envasos i residus d’envasos, aprovat el desembre del 2024 i aplicable des de l’agost. Un text confús que intenta reduir el plàstic que s’utilitza en els embolcalls, cosa que suposa un 40% de la producció total d’aquest material i més d’un terç del volum que passa pels contenidors.

¿Fins on arriba l’abast del nou reglament? ¿S’han fixat alguna vegada en l’adhesiu de les pomes, aquest cercle minúscul que n’indica la procedència? Doncs bé: legalment, això és un envàs i, com a tal, haurà d’acabar sent compostable. El detall és ínfim, però dona la mesura del que s’ha posat en marxa. Que sigui un reglament i no una directiva també compta: s’aplica directament, sense la transposició nacional que acostuma a diluir els objectius. I es desplega en tres grans blocs.

El primer bloc és reduir. Cada país haurà de generar un 5% menys de residus d’envasos per habitant el 2030 respecte al 2018, un 10% menys el 2035 i un 15% menys el 2040. Són percentatges que semblen tímids, però que van a contracorrent d’una economia que necessita envasar per créixer.

El segon, prohibir el que és superflu. A partir del 2030 desapareixeran els plàstics d’un sol ús que agrupen productes, les safates i les malles per a fruita i verdura fresca en quantitats inferiors a un quilo i mig, la vaixella d’un sol ús als restaurants on es consumeix a la taula, les monodosis de maionesa, quètxup, melmelada i llet per al cafè, i els potets de xampú dels hotels (els de baix cost fa temps que els van eliminar, els cars encara els exhibeixen com a signe de distinció). També hi ha un límit que agrairà qualsevol que compri per internet: l’espai buit dins d’una caixa no podrà superar el 50%, i el paper arrugat i els coixins d’aire compten com a espai buit.

El tercer, dissenyar millor. L’objectiu és que el 2030 tots els envasos siguin reciclables o reutilitzables. Això obliga a pensar en tot el cicle de vida, i no a posteriori. Algunes indústries hauran de ser creatives, perquè bona part de la seva imatge viu de l’embolcall: els cosmètics, per exemple, poden acumular dos o tres embalatges abans d’arribar al producte. També caldrà unificar les etiquetes perquè el consumidor sàpiga a quin contenidor va cada cosa. Així mateix, haurà d’estar dissenyat per permetre el màxim nombre de reutilitzacions possible.

Més enllà del cost mediambiental, el plàstic no reciclable ja té un cost econòmic. Els estats membres –és a dir, tots nosaltres– paguem a la Unió 0,80 euros per cada quilo de residus d’envasos de plàstic que no es recicla. La factura espanyola creix cada any, i no perquè consumim més plàstic, sinó perquè cada vegada es comptabilitza millor el que acaba sense reciclar, als abocadors, i la xifra ha resultat ser més alta del que crèiem. Passa a gairebé tot Europa. A més, des del 2023 els fabricants i importadors paguen 0,45 euros per quilo de plàstic no reciclat. I, malgrat aquests gravàmens, els productes més responsables amb el medi ambient continuen sent més cars per al consumidor final.

Notícies relacionades

Roses a l’asfalt

Instrumentalitzar la desgràcia aliena

Aquesta vegada la norma no persegueix només el residu una vegada generat, sinó com ha de ser el disseny, la composició i la reutilització. Deixa de preguntar on hem de tirar-lo i exigeix al fabricant per què l’envàs ha de ser així i quant temps ens ha de durar. Mentrestant, ens queden uns anys per acostumar-nos a la idea que el pitjor destí d’un envàs no és el contenidor equivocat: és l’abocador.

Tot i així, no ens fem il·lusions. Els terminis són llargs –el reglament es va aprovar a finals del 2024, s’ha començat a aplicar 20 mesos després i el gruix de les obligacions no arriba fins al 2030, algunes fins al 2040– i a aquest calendari caldrà sumar-hi els retards inevitables i la pressió dels productors per estirar-lo encara més. El text ja preveu excepcions per a microempreses, i cada excepció té un lobby al darrere. Mentrestant, el calendari del clima no admet períodes transitoris ni preveu excepcions. Per això, més que si arribarem a temps a totes les dates, em pregunto una altra cosa: ¿quina serà la temperatura mitjana l’estiu del 2040.