Tempesta perfecta en educació

L’acceleració dels canvis socials és un factor que estressa l’escola, tant els professors com els alumnes i els pares. L’increment exponencial de la diversitat a les aules, la multiplicació d’alumnes amb necessitats especials o l’impacte de la tecnologia digital es produeixen a un ritme al qual és molt difícil que els professors i l’organització escolar s’adaptin a temps de respondre a les noves realitats amb garanties. Aquest canvi accelerat es produeix, a més, en un context en el qual els mestres han sigut desposseïts de l’autoritat imprescindible en tota acció educativa. Els pares es comporten massa sovint més com a clients d’un servei que com a copartícips de l’educació dels seus fills; l’administració està més pendent dels barems o de les avaluacions que de la formació i protecció dels professors; els estudiants confonen en massa ocasions els seus drets inalienables amb els seus impulsos més primaris; i els mitjans no són sempre els necessaris. A Catalunya, i en altres comunitats autònomes, aquest malestar l’estan intentant capitalitzar algunes organitzacions sindicals de signe radical o corporatiu, que ho centren tot a reclamar més professors, millors salaris i ràtios més reduïdes. Pot ser que en alguns territoris tensats per l’impacte de l’arribada de nous alumnes tot això sigui necessari, però en el conjunt del sistema educatiu els camins de millora poden i han de ser d’altres.

Al malestar de la comunitat educativa s’ha ajuntat en aquest inici de curs l’oportunista presentació dels resultats de PISA que ofereixen algunes dades descoratjadores, especialment en comprensió lectora. Al marge de Catalunya, on uns greus errors de gestió impedeixen comparar els resultats, la tendència general a Espanya i a l’OCDE és molt negativa. I és relativament fàcil culpar-ne les pantalles, les xarxes socials i les plataformes digitals. Alguna responsabilitat hi tenen, però també hauríem de debatre si els paràmetres d’avaluació dels sistemes educatius a través de PISA han de ser els mateixos que quan es van posar en marxa. La continuïtat permet extreure conclusions, però la velocitat dels canvis socials fa que estiguem posant vi nou en botes velles, avaluant habilitats que potser avui ja no són tan determinants en l’aprenentatge com ho eren quan es van implementar aquestes proves. La magnitud de la tempesta obliga a replantejar-ho tot.