Extrema dreta
¿Com es desactiva la fal·làcia?
Ulrich Siegmund (tercero por la izquierda), principal candidato del partido de extrema derecha Alternativa para Alemania (AfD) en las elecciones estatales de Sajonia-Anhalt, es felicitado por el colíder de la AfD, Tino Chrupalla (centro), y otros miembros de la dirección del partido, incluida la colíder de la AfD, Alice Weidel (derecha), mientras se dirigen a sus simpatizantes en la fiesta electoral de la AfD tras las elecciones estatales de Sajonia-Anhalt en Magdeburgo /
He sentit i he llegit múltiples comentaris arran de la victòria esclatant d’Alternativa per Alemanya (AfD) a Saxònia-Anhalt. Certament, el resultat es veia venir, segons tots els analistes i les enquestes, però potser no amb la intensitat del recompte final, que ha significat un autèntic tsunami. En tot cas, el que és cert és que ha posat sobre la taula qüestions polítiques i morals que van més enllà del resultat d’unes eleccions, que van al moll de l’os del concepte de democràcia i de la necessitat de preservar els valors que van configurar la convivència i la civilitat després de la II Guerra Mundial.
Molts dels comentaris van en la línia de constatar el fracàs de les maniobres conegudes com a "cordó sanitari" per tal d’evitar, en diversos països i contextos, que l’extrema dreta arribés al poder. Tot va començar, segons com, el 2002, quan Chirac va disputar a Jean-Marie Le Pen la presidència de la República en una segona volta històrica en la qual va guanyar amb un 82% dels vots. La majoria de diaris francesos van titular, l’endemà de la primera volta, amb un "NO" estratosfèric a la portada mentre que Libération, l’endemà de l’escrutini final, va inundar la primera plana amb un "OUF" enorme d’alleujament que duia, com a sobretítol, "82% pour la démocratie’". Allò va ser un esclat republicà, una autèntica victòria de la democràcia, sí, en la qual va pesar més el fantasma del renovat feixisme que no pas la confiança en un líder amb molts clarobscurs. Des d’aleshores, aquella empenta popular ha anat minvant, cada dia més. L’extrema dreta ha adoptat actituds més condescendents i assimilables i s’ha vestit (disfressat, en podríem dir) amb robes adequades per al consum massiu. És cert que també hi ha hagut reivindicacions del passat, negacionisme i símbols nazis, i que una determinada relectura de la història s’ha anat imposant, però el to general ha estat el de la tàctica camaleònica.
En aquest sentit, les declaracions de l’estrambòtic ultra Roberto Vannacci, el líder de Futuro Nazionale, força emergent, en aquest cas sí, del neofeixisme més tronat, són ben il·lustratives. Diu que la victòria d’AfD "es diu democràcia" i afegeix que "si la meitat de la població els fa costat, les acusacions d’extremisme s’evaporen i desapareixen; l’extremisme és en els extrems i el mig no pot ser extrem".
Notícies relacionadesDeixant de banda que Vannacci confon conscientment la condició d’extremista (els plantejaments ideològics extrems hi són, més enllà del triomf electoral) amb la ubicació dels postulats en funció d’un resultat a les urnes, el cert és que té part de raó. ¿Com es pot defensar la democràcia dels que la volen arraconar si aquestes mateixes forces arriben al poder gràcies a la democràcia? És la famosa paradoxa de Popper, formulada just després de la caiguda del nazisme: una societat que tolera sense límits experimenta el declivi o la destrucció de la tolerància a causa dels intolerants que s’aprofiten de la societat que ho fa possible.
Els intolerants, doncs, ja no són extremistes perquè han instal·lat l’extrem al centre. ¿És així? ¿Com es pot desactivar aquesta fal·làcia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
