President antisistema

Després de la incomprensiblement nefasta gestió de la crisi de Ceuta, hom no sap si Pedro Sánchez actua per fina (per bé que inescrutable) estratègia o es tracta d’una improvisació a la desesperada. Lluny queda aquell polític de resiliència infinita, aferrat al Manual de Resistència amb imbatible afany, que semblava capaç d’empescar-se autèntics malabarismes per sortir dels embolics. Un prestidigitador de la política que treia conills del barret cada vegada que se sentia encerclat. Començaven a destapar-se els Ábalos i els Koldo, i ell s’enfundava la kufia palestina; apareixien els Santos Cerdán, i es barallava amb Trump; rondaven les Leires i la baralla era amb Elon Musk; esclatava l’escàndol Zapatero, i s’empescava una regularització massiva d’immigrants... I així, de conill en conill, continuava l’espectacle, escapant-se de tots els focs, assegurant a amics i contraris que ningú no el trauria de la poltrona.

Però la tècnica de la distracció sanxista (basada en una extraordinària capacitat de trobar vigorosos lleons per al circ públic) ha estat eficaç fins que ha xocat amb la crisi de Ceuta, la gravetat de la qual és una bomba de raïm que esclata en totes les direccions: política exterior, gestió ciutadana, solvència institucional, defensa de fronteres... I és aquí on Pedro Sánchez ha trobat la seva kryptonita: no ha estat capaç de gestionar amb la celeritat i complexitat que la crisi exigia. La lentitud en la presa de decisions (amb la també incomprensible llargària de les vacances presidencials), sumat al caos informatiu i a les contradiccions interministerials, i multiplicat per la seva aferrissada (i indesxifrable) defensa del Marroc, han deixat la seva credibilitat com a gestor sota mínims. A hores d’ara, ni el més groupie de la colla socialista es veu capaç de defensar la gestió caòtica de la crisi, les ombres marroquines de la qual són cada vegada més fosques.

Notícies relacionades

Roses a l’asfalt

Instrumentalitzar la desgràcia aliena

Però si la gestió del President va de mal borràs, la seva dialèctica política puja decibels amb sorprenent intensitat, fins al punt que Sánchez s’ha convertit en el polític més antisistema del sistema. No deixa de ser sorprenent que l’home que presideix l’estat espanyol i, per tant, n’és el garant màxim, sigui el mateix que posa en el centre de la polèmica estaments clau de l’estat. En les poques setmanes de la crisi, el govern socialista ha posat a la picota el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), i la unitat d’intel·ligència de la Comissaria General d’Estrangeria i Fronteres (CENIF), els informes dels quals ha negat o ha menyspreat. Alhora, ha situat a la diana la jutgessa Tardón, que porta el cas, i els seus dos principals ministres, el d’Interior (Marlaska) i de Defensa (Robles), han escenificat una inusitada baralla pública. Pel camí, ha minoritzat el paper institucional del president de Ceuta (Juan Luís Vivas), que amb feines intenta mantenir el caos que pateix la ciutat, i ha tingut temps de disparar a Felip VI amb perdigons de fogueig, però de certera punteria. I tot mentre intenta salvar l’honor del Marroc, la qual cosa afegeix esperpent a la situació. És una suma de gestos que són càrregues de profunditat en la solidesa de l’estat de dret que representa. Al capdavall, si el President no es creu els serveis d’intel·ligència, desmenteix els informes policials, s’enfronta a la jutgessa, menysprea el càrrec institucional de la ciutat, permet una confrontació amb Defensa, té temps de llançar pulles contra la monarquia i es rendeix en la defensa de la frontera davant el Marroc, si fa tot això, és evident que està confrontat amb l’estat que representa. És a dir, és el principal responsable de la pèrdua de credibilitat del sistema.

I tanmateix, semblaria que encara reté part del vot, encara que només és un miratge. És cert que ser un president antisistema és atractiu per al sector de l’esquerra més a l’esquerra, però alhora que puja vots en aquest espectre, també fa que els seus aliats els perdin, mentre ell mateix perd els vots per la banda central. És a dir, manté una part del vot, però redueix tot l’espai ideològic que representa, perquè vampiritza els extrems i perd els moderats. En definitiva, no sembla estratègia sinó desesperació. Com una gallina sense cap, donant voltes per la taula.