L’energia també és defensa

Espanya arrossega una debilitat històrica. No tenim grans reserves de petroli i gas i continuem depenent en una proporció elevada de combustibles importats. En èpoques d’estabilitat aquesta dependència sembla una qüestió de preus; en una guerra, un bloqueig marítim, una crisi diplomàtica o una ruptura de les cadenes de subministrament es converteix en una cosa més seriosa. L’energia passa a ser un instrument de poder. Europa va aprendre aquesta lliçó quan va comprovar fins a quin punt la seva dependència del gas rus condicionava el seu marge polític davant Moscou. Espanya, tot i que més ben situada gràcies a les seves plantes de regasificació i a la diversificació de proveïdors, tampoc pot considerar-se aliena a aquest problema.

Però el nostre país té un avantatge que no hem sabut valorar. No tenim petroli, però tenim sol i vent en abundància, capacitat hidràulica, territori i empreses amb tecnologia i experiència internacional. Les energies renovables han de deixar de contemplar-se des del prisma del canvi climàtic. Cada megawatt produït dins d’Espanya és energia que no necessitem comprar fora. Quan se sumen milers d’instal·lacions, xarxes adequades i capacitat d’emmagatzemament, el resultat adquireix dimensió estratègica.

Ara bé, cometríem un error greu si identifiquéssim autonomia energètica únicament amb renovables. Espanya necessita una política energètica pragmàtica. La solar i l’eòlica són fonamentals, però són intermitents. Quan no hi ha sol o no bufa el vent necessitem generació ferma, emmagatzematge suficient o capacitat d’importar electricitat. I avui encara no disposem de l’emmagatzematge necessari per prescindir sense riscos d’altres fonts.

Aquí apareix l’energia nuclear. El 2025 les centrals nuclears van produir el 19% de l’electricitat espanyola i ho van fer de manera contínua, estable i sense emissions directes de CO2. A Catalunya la seva importància és més gran: el 55,8% de tota l’electricitat generada va procedir de la nuclear. Resulta difícil defensar que hem de reduir la nostra dependència exterior i, alhora, renunciar abans de disposar d’alternatives suficients a una de les nostres principals fonts de generació estable.

Mentre Espanya no disposi de prou emmagatzemament, xarxes més robustes i alternatives fermes capaces de substituir aquesta producció, tancar les nuclears pot incrementar la nostra dependència del gas o de les importacions elèctriques.

Renovables, nuclear, emmagatzematge, xarxes, interconnexions i protecció d’infraestructures crítiques formen part d’una mateixa política. I aquí la relació amb la defensa és directa. Una base aèria, un port militar, un centre de comunicacions, un hospital o una fàbrica de material estratègic necessiten energia fins i tot quan la resta del sistema està sotmès a una crisi.

Espanya necessita abandonar una visió fragmentada de l’energia. No podem discutir les renovables d’una banda, la nuclear per una altra, les xarxes com un assumpte tècnic i la defensa com si tot l’anterior li fos aliè. Una apagada, un sabotatge, una guerra o una interrupció del subministrament afecten el conjunt del país.

Notícies relacionades

Roses a l’asfalt

Instrumentalitzar la desgràcia aliena

L’energia és defensa perquè sense energia no hi ha indústria, comunicacions, mobilitat ni capacitat de resistència. Espanya té una oportunitat històrica per transformar una debilitat tradicional en avantatge estratègic. Disposem de recursos renovables excepcionals, centrals nuclears que proporcionen una base estable, empreses competitives i capacitat tecnològica. Ens falta convertir tot això en una política coherent d’Estat.

La sobirania energètica absoluta no existeix, però sí que existeix la diferència entre un país dependent i un altre capaç de resistir una crisi sense quedar a mercè de decisions alienes. I aquesta diferència, en el món que ve, també es diu defensa.