A contrallum
Decepció i alleujament
Al camp hi ha moments d’un silenci tan gran que sembla que el món s’ha acabat. Ets a la terrassa, observant el cel, i de sobte perceps una quietud que, alhora que transmet una pau insòlita, fa la impressió d’ocultar una amenaça.
–¿I si de veritat s’hagués acabat el món? –et preguntes de manera retòrica.
Aleshores aguditzen els sentits, tots, i comproves que, en efecte, no se sent ni un sol ocell, no es mou cap núvol, no rugeix el motor de cap serra mecànica ni s’albira el pas dels cotxes a la carretera llunyana. Tampoc no serpenteja cap llangardaix a la tàpia sota la mirada atenta del gat del veí. Pel que fa a les fulles del llorer, es mantenen en una immobilitat de mort perquè la brisa d’aquestes primeres hores de la tarda tampoc ha acudit a la cita. ¿I si de veritat t’haguessis quedat sol davant del món?
Notícies relacionadesEntenguem-nos: no només davant del món, sinó també a càrrec seu. El pitjor de ser l’últim testimoni és que estàs obligat a donar testimoni per partida doble. Hauries de sortir a veure si, per casualitat, queda algun grill viu, potser algun cargol. Hauries de tornar a la ciutat, no sé per a què, però hi aniries amb el teu cotxe o amb el del primer que enxampessis. T’estranyaria la quantitat de cotxes per a una sola persona. ¿I quant valdria ara un àtic de 400 metres? Res, o el que tingués a la nevera. ¿Se n’hauria anat la llum?
T’aixeques de la cadira de vímet i entres a casa. Obres una aixeta i en surt aigua. Encens una làmpada i s’encén. La bombeta del frigorífic et provoca una emoció inexplicable. Hi ha mitja llimona, una ampolla de vi, tres ous, un iogurt... Restes d’una civilització, la teva. Si tot s’hagués acabat, allò seria l’aixovar de l’espècie humana. Se t’acut trucar a algú per veure què passa, però ajornes la trucada. De sobte, se sent a la llunyania el lladruc d’un gos. No havies pensat mai que un lladruc pogués contenir tanta població. Poc després passa un cotxe per la carretera i una ràfega d’aire mou les fulles del llorer. El món s’ha tornat a posar en marxa amb la naturalitat de qui havia sortit a fer un encàrrec. Respires amb alleujament, tot i que també amb una certa decepció.
