De la contenció a l’avaluació

L’abandonament dels partits tradicionals, a Alemanya i a la resta de països democràtics, és multicausal i respon a una crisi de representació relacionada amb la immigració, el deteriorament econòmic, la inseguretat, la pèrdua de confiança en les institucions, la corrupció i la percepció que les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques estan allunyades de les preocupacions quotidianes. Les dretes radicals han sabut convertir aquest malestar en una oferta política aparentment atractiva, mentre que els partits tradicionals han optat en bona mesura per mirar d’aïllar els seus nous competidors sense revisar prou les causes de la seva pròpia pèrdua de suport.

Davant aquesta realitat, convé preguntar-se per l’eficàcia i els efectes dels cordons sanitaris. És legítim que els partits decideixin no cooperar amb una determinada força, però convertir aquesta decisió en una regla permanent no té per què reduir el seu suport. Si a més s’acompanya de la seva deslegitimació o criminalització, pot alimentar entre els seus votants la percepció que una part de l’electorat està sistemàticament exclosa. La democràcia permet combatre propostes allunyades o incompatibles amb els seus principis, però si una força obté una majoria segons les regles democràtiques, amb el seu caràcter radical no n’hi hauria d’haver prou per negar-ne la legitimitat per governar si compleixen les lleis.

Les experiències de Polònia i Hongria permeten observar què passa quan forces d’aquesta naturalesa arriben al poder. Als dos països, el PiS i Fidesz van perdre les eleccions després de vuit i 16 anys de govern respectivament, malgrat les reformes institucionals de caràcter il·liberal destinades a consolidar els seus respectius projectes. Aquests casos mostren que el deteriorament de determinats contrapesos pot dificultar l’alternança i fer més difícil la recuperació dels equilibris democràtics, però no necessàriament l’elimina. I, al mateix temps, il·lustren que el fet de governar sotmet aquestes forces a la prova del poder que permet als ciutadans valorar les seves polítiques no només per les seves propostes, sinó també per les seves decisions i els seus resultats.

Ni s’han de minimitzar els riscos d’un possible govern de l’AfD ni assumir que el seu accés al poder implicarà la moderació de les seves posicions, però tampoc s’ha de caure en l’alarmisme, sí en una profunda preocupació, ni interpretar-lo com una reedició del que va passar als anys 30. Comparar-ho amb l’ascens del nazisme banalitza una experiència que no admet equivalències. La història importa, però no ha de repetir-se, especialment quan les circumstàncies són tan diferents. La resposta democràtica ha de consistir a combatre les propostes incompatibles amb els seus principis, aplicar límits constitucionals quan correspongui i reconèixer les forces radicals que obtinguin una majoria l’oportunitat de governar i de sotmetre les seves polítiques al judici ciutadà..