El preu just del raïm

El cava proporciona un gran exemple. L’estudi encarregat per l’Incavi estima per al 2026 un cost de producció de 0,53 euros el quilo per a macabeu i xarel·lo i de 0,56 per a parellada. Davant la incertesa sobre el rendiment de la collita, el càlcul utilitza com a referència el rendiment mitjà del 2020 al 2025. Aquí comença el problema. ¿És 0,53 euros el cost de producció? No costa el mateix en una explotació altament mecanitzada de gran dimensió que en una petita parcel·la o en secà davant regadius. Utilitzar una estadística per decidir quin preu resulta admissible és confondre una eina informativa amb un mecanisme de formació de preus. Més encara quan apareix un excés d’oferta. Les organitzacions de viticultors han denunciat ofertes que ronden els 0,25-0,30 euros el quilo, molt lluny dels 0,53-0,56 euros estimats com a cost de referència.

Naturalment, el viticultor té raons per considerar ruïnosos aquests preus. Però, ¿què passa quan no hi ha prou demanda per absorbir tota la producció? Cap llei pot obligar un celler a comprar un raïm que no necessita, ni un viticultor a produir a pèrdua, ni obligar el consumidor espanyol, britànic o americà a beure més cava. El problema econòmic real és el següent. La DO Cava va vendre 190 milions d’ampolles el 2025, un 12,8% menys que el 2024. El 60% es va destinar a exportació i alguns mercats fonamentals van registrar fortes caigudes com els Estats Units i el Regne Unit. Estem parlant, no obstant, d’un sector que sosté 37.299 hectàrees de vinya, unes 6.200 famílies de viticultors, 330 cellers i al voltant de 12.000 llocs de treball directes i indirectes.

Generar valor afegit

Notícies relacionades

Roses a l’asfalt

Instrumentalitzar la desgràcia aliena

Per tant, no perdem el temps a aconseguir que es declari il·legal un preu de 30 cèntims, sinó com aconseguir que un raïm que costa més de 50 cèntims generi prou valor afegit perquè es vulgui comprar per sobre d’aquest preu. Pretendre, mitjançant el BOE, alterar les corbes d’oferta i demanda és un error greu. La solució exigeix actuar precisament al contrari. Primer, eliminant tots els excessos d’oferta de raïm i vi base, permetent vendre en altres països sota condicions diferents sense una regulació tan asfixiant com l’actual o a través d’una destil·lació de crisi en la qual intervinguin el ministeri i la Generalitat. Segon, ajudar el sector viticultor a reconvertir-se mitjançant la concentració, professionalització de l’oferta, cooperatives competitives, amb contractes a llarg termini, augmentar la productivitat i, sobretot, diferenciar producte. En cap cas a través de l’arrencada de vinyes. Tercer, pel que fa a l’elaboració, és urgent vendre més valor i no només més ampolles posant en valor l’origen, qualitat, internacionalització i marques capaces de defensar millors preus.

En definitiva, el problema del viticultor que produeix raïm a un cost de 50 cèntims i només troba compradors a 30 no se soluciona prohibint els 20 cèntims. Se soluciona creant les condicions perquè aquest raïm valgui més. L’Estat pot exigir contractes, transparència, compliment dels terminis de pagament i perseguir abusos. Tot això és raonable. El que no pot fer és decidir quin hauria de ser el preu correcte d’una mercaderia a partir dels costos de qui la produeix.