Finançament autonòmic
La perversa lògica del mercadeig
L’actual impuls de la reforma del finançament autonòmic parteix de l’acord a què van arribar el PSOE i ERC per a la investidura de Salvador Illa, que contempla un model singular de finançament per a Catalunya. Que una reforma que ha d’ordenar el finançament del conjunt del sistema tingui el seu origen en un acord entre el Govern i una comunitat autònoma introdueix des de l’inici una dificultat per arribar a un acord territorial ampli. Una dificultat que s’ha posat de manifest en el seu primer tràmit formal, ja que en el CPFF només va comptar amb el suport de Catalunya i les Canàries, mentre que les comunitats del PP hi van votar en contra, igual com Astúries i Castella-la Manxa, governades pel PSOE, i Madrid ni tan sols hi va assistir.
El nou model promet més recursos per a totes les comunitats i una reducció de les diferències de finançament, segons assenyala Hisenda. Però una reforma d’aquesta naturalesa no pot valorar-se únicament pels diners addicionals que posa sobre la taula. També importa com es distribueix, quins criteris s’utilitzen i quins efectes té sobre la posició relativa de cada territori. És precisament en aquests criteris on està bona part de la discrepància. Les comunitats que rebutgen el model consideren que perjudica la igualtat i la solidaritat interterritorial, retreuen a Hisenda que no hagi incorporat les seves propostes i qüestionen la falta d’una negociació efectiva al no haver-se modificat la proposta a partir de les seves principals al·legacions.
Notícies relacionadesEn aquestes condicions, resulta paradoxal que l’aprovació de la proposta pugui acabar depenent de Junts, que rebutja el model i reclama un concert econòmic per a Catalunya. Les paraules de la consellera d’Economia, Alícia Romero, que confia que durant la tramitació el Govern li ofereixi "alguna cosa" que els faci canviar de posició, apunten cap a una lògica d’intercanvi difícil de conciliar amb la naturalesa de la reforma. Una cosa és negociar els continguts d’un nou sistema i acceptar que Catalunya pugui millorar el seu finançament dins d’aquest i una altra de molt diferent és introduir concessions, no per guanyar més suports, sinó perquè un partit que rebutja la proposta acabi recolzant-la amb l’únic objectiu de mantenir el Govern.
Urgeix aprovar un nou sistema de finançament autonòmic, però l’impuls hauria de respondre a la necessitat de resoldre un problema institucional pendent des de fa més d’una dècada i no a necessitats conjunturals. Menys encara quan la proposta arriba al Congrés sense el suport de bona part de les comunitats que, si s’aprova, haurien d’aplicar-la i pot acabar condicionada per una negociació parlamentària amb els que inicialment la rebutgen, en lloc de ser el resultat d’un ampli acord entre els actors implicats sobre les regles que han de regir el sistema. Les reformes institucionals, perquè perdurin i disfrutin de legitimitat i promoguin la lleialtat, han de respondre a necessitats generals i no a les del Govern de torn.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
