Messi, Guardiola, Barcelona

A Barcelona, d’on no s’acomiadarà mai, perquè és la seva pàtria des de la infància, va plorar quan Laporta no va saber ni retenir-lo ni estimar-lo, un dissabte que passarà a la història com una derrota que només es va mitigar quan van venir Lamine Yamal i altres joves que, ara com ara, juguen no com a futbolistes i prou, sinó com a barcelonistes.

Un entrenador alemany, protagonista d’una de les humiliacions europees més grans del Barcelona, el porta ara com un equip que s’assembla, per exemple, al qual volia Guardiola. Guardiola, per cert, se’n va anar del Barça quan la directiva el va deixar sense respiració en un dels nombrosos menyspreus a què va ser sotmès el que després seria estrella per sempre del millor equip de Manchester.

"Més que un club", sens dubte. Però... El Barça és un equip de peròs, que des de fa segles és, per descomptat, l’equip de Barcelona, a prop d’altres que tenen altres colors i altres pertinences. És el meu equip, per cert, des que vaig veure jugar, de petit, Evaristo, que se’n va anar al Madrid, per cert, com se n’hi va anar Tejada, i com se n’aniria Luis Suárez, aquell personatge que va ajuntar el seu futbol, fins a la mort, amb l’alegria de no prendre-s’ho tan seriosament.

Jo vaig ser del Barça, com ho soc ara, sense reticències, com si fos part de la meva vida íntima; no he plorat mai en les seves derrotes, però és perquè no sé plorar, però ara mateix, quan el Barça perd em fa l’efecte que s’enfonsa tota casa meva, el meu passat, el dia que ve o la passió d’estimar.

Els que saben d’aquesta passió tan inamovible es burlen de mi, perquè el futbol és una cosa que avui està trencada per les puntes, és una joguina buida, convertida pels que la fan servir i la practiquen com a part d’un negoci que no es veu a la pista. El futbol no és el que crèiem que era. Però això ja no es pot dir quan s’obre la pista, comença el partit i un es recorda, per exemple, de Ramallets o de Kubala, que encara juguen per als qui vam ser els seus imprevisibles seguidors.

Ara és nítid el futbol del Barça, s’assembla al que jugava amb Guardiola, el que va créixer amb Cruyff i el que va fer plorar Luis Enrique quan se’n burlaven els qui no van suportar que se n’anés del Reial Madrid... Mario Vargas Llosa, madridista, em va dir una vegada, a la pista blanca, davant una situació extraordinària del jove Messi, que Casillas havia estat formidable, fins que li vaig advertir que allò havia sigut gol, i l’havia fet Messi...

Ara ha plorat Messi diversos cops, pel pare, pel seu equip nacional... Un dia vaig veure plorar a Barcelona un dels grans que vam tenir, Ronaldo, perquè havia perdut el pare en la gentada de l’aeroport. I a Messi el vaig veure desconcertat, arribant a Madrid, buscant amb amics la sortida de l’aeroport, ell venia d’Anglaterra... Vaig entrevistar Mourinho, que va ser del Barça, quan va venir per primer cop a entrenar el Madrid... Potser vaig creure llavors que era antipàtic perquè no era del Barça... Ara se sap que no és pas aquesta la raó...

El fet és que ara hem tornat a veure plorar Messi. Una amiga seva em va explicar fa dies que ell no és tan sols de plorar; també és de riure, té alegria, però se’l veu només de vegades, res més... Es va trencar quan l’equip gran de l’Argentina va ser incapaç de guanyar Espanya. I es va trencar davant l’abraçada de Lamine, que va ser una mena d’afillat, i ara se li va trencar als braços mateixos, com un nen, tots dos com nens, l’un perdent, l’altre guanyant.

Notícies relacionades

¿Què passa quan el PP i el PSOE juguen a aniquilar l’adversari?

¿Torna la Catalunya de Puigdemont i Colau?

Futbol i vida

No oblido mai aquell dia televisat en què apareixia Guardiola anant-se’n del Barça, com si es veiés perdre. Em va semblar que aquella manera d’anar-se’n era la del qui plora espantat. Ara se sap, naturalment, per què plorava, per què se’n va anar, ¿per què se’n va anar també Messi?, per què potser tornen per ser part d’una història que els té a ells més que a aquells que no van saber acomiadar-los o estimar-los. I això que sembla de futbol és també de la vida, com és possible que la vida del futbol faci plorar tanta gent.