Distribuir la prosperitat

Certament, ni les famílies ni les empreses tenen avui el nivell de deute que tenien quan va esclatar la crisi financera l’any 2008. Però la tragèdia pot arribar perquè no hem recuperat la renda disponible. I aquí les nostres dades són molt pitjors que les del nostre entorn. Una pujada de tipus podria desencadenar un desajust en els comptes públics per la via de l’impacte pressupostari del pagament dels interessos d’un deute desbocat, i en els comptes familiars, trastocats per la inflació i pels baixos salaris.

En el fons, les amenaces descriuen les debilitats de la política econòmica dels governs de Pedro Sánchez, fonamentada en una fiscalitat expansiva i costos socials desbaratats que dificulten que el benefici de les empreses es traslladi als salaris, sobretot en petites i mitjanes empreses, que són la majoria al país. L’habitatge és el millor exemple d’aquests desajustos, però no l’únic.

El diari va publicar ahir una dada que posa a l’altre front dels desajustos: 5.000 pobles a tot Espanya no tenen una botiga d’alimentació. A Catalunya passa en el 18% dels municipis. ¿Per què han tancat tots aquests comerços de proximitat? En primer lloc, per la despoblació. Però no només per això. Els costos energètics que repercuteixen en el transport, per exemple, o els costos socials que tenen aquestes empreses amb els seus treballadors, també influeixen en la viabilitat d’uns comerços que no poden guanyar volum il·limitat, com passa a les grans ciutats. Una vegada més, ens trobem amb una política econòmica que no aconsegueix traslladar a la majoria dels ciutadans i a la majoria dels territoris el creixement del PIB. La prosperitat del país no es distribueix d’una manera adequada i no únicament per la presumpta avarícia del capital, com proclamen per partits d’aquest Govern, sinó també per la càrrega fiscal de l’Estat. I en molts casos és més per la segona raó que per la primera.

¿Està començant a esgotar-se aquest model econòmic? És evident que, políticament, passa pels seus pitjors moments. Però també hi ha indicadors que conviden a la preocupació. Per començar, les dades d’ocupació del mes d’agost que s’han salvat per l’impacte en les altes a la Seguretat Social del procés de regularització d’immigrants. Una dada que per si sola és positiva, però que no pot amagar que el creixement econòmic també troba dificultats per traduir-se en ocupació. ¿Per l’impacte de la intel·ligència artificial? Pot ser. Però, moltes vegades, si la IA és competitiva és perquè confronta amb uns costos laborals desorbitats que no venen determinats pel salari que guanyen els treballadors, sinó per les cotitzacions que ofereix l’Estat.