Ceuta: Sánchez, pecat mortal

¿No es podia decretar abans el comandament únic i prendre les urgents mesures de suport econòmic? Ha sigut una colossal insensatesa deixar els 80.000 ceutins amb una ciutat ocupada per 8.000 immigrants (pel que sembla, 2.000 menors), amb la lògica irritació, la por dels invasors, la vida paralitzada i una angoixa creixent davant el futur. ¿El Marroc podia, al final, empassar-se Ceuta? Poc probable, excepte per als que durant tot el juliol –i encara avui– han patit un malson que els trastoca el dia a dia i tots els plans.

¿Per què aquesta deixadesa que havia de portar el president Vivas a l’exasperació, quan el Govern no feia gestos visibles d’existència? ¿Bolaños és el ministre totterreny, però Sánchez acumula tot el poder i no hi ha un vicepresident que no sigui sectorial? Els primers dies potser el Govern tenia la il·lusió que, retornat el 90%, el 10% restant també se n’aniria. Per això el ministre Albares –tan donat a fer d’Albares– va dir que tots, tots, tornarien al Marroc. ¿Després, però? Avui en queden uns 8.000 i el crèdit de Sánchez –ja esquerdat– s’està enfonsant al pantà.

Tot i que el problema de fons –no l’urgent i immediat– és un altre. El Marroc sempre ha afirmat que Ceuta i Melilla són seves, però les relacions amb Espanya, mai òptimes, han sigut acceptables. El futur quedava entre parèntesis i en el mentrestant som el seu primer soci comercial, el tercer inversor europeu i hem subcontractat –no Espanya sinó Europa– la contenció d’immigrants. Hem aixecat murs –com Israel– a Ceuta i Melilla, però solament són tigres de paper si els seguratas marroquins no impedeixen que siguin assaltats. També pels subsaharians. La periodista Lucía Méndez –i no pas una experta del CNI– va dir diumenge passat: s’ha vist que el Marroc pot ocupar Ceuta sense disparar un tret. I Sánchez va coincidir a assenyalar dijous: la policia espanyola va fer bé de no disparar contra una multitud. Tot hauria anat a pitjor.

Al Marroc no li interessava la invasió perquè depèn molt d’Espanya i d’Europa. Prova: l’endemà va ajudar al retorn del 90%. I un portaveu de Brussel·les afirma que continua creient que és "un soci estratègic important en política migratòria". Llavors, ¿què ha passat? No se sap gran cosa, però l’estúpida sentència del Suprem (els que entrin nedant són intocables), la recent i massiva regularització, les seves tergiversacions per les xarxes socials (¿qui les gestiona?) i la col·laboració de certs serveis van poder generar una gran allau. I el Marroc va mirar cap a un altre costat. No volia reprimir-la –tenen eleccions el 23–, ni contrariar serveis amics. I potser algú va pensar a donar un toc. Però l’endemà van rectificar. Com davant l’amenaça del 15 d’agost.

A més, a Espanya no li convé agreujar la crisi perquè tenim subcontractada –des de fa molts anys– la protecció del mur creixent i perquè el nacionalisme és el ciment del règim de Mohamed VI. Si fem pujar la tensió, també augmentarà la pressió perquè el règim marroquí planti cara a "la potència colonial". A cap dels dos governs li convé que la crisi s’enquisti i vagi a més.

Això sí, cal tornar a marcar territori. I la visita de Felip VI a Ceuta tranquil·litzaria la ciutat i deixaria clar que Espanya no negociarà cap sobirania. Però s’ha de fer amb tacte, no amb la gosadia amb què Sánchez va liderar la protesta contra el genocidi de Gaza. Ho va dir Lord Palmerston: "Anglaterra no té amics sinó interessos".

Notícies relacionades

Sindicats en campanya electoral

Pluges i excepcionalitat

¿L’oposició? Al purgatori. Perquè el Marroc et respecti no es pot exigir –Abascal– que el president sigui jutjat per traïció al Suprem. Ni esperar –Feijóo– que passi una cosa així després de les diligències de la jutge Tardón. I si es desitja ajudar Ceuta, després de manifestar-se cal facilitar que els menors –que no poden ser expulsats– siguin acollits a la Península.

Excepte que Abascal aconsegueixi una butlla papal per al contrari.